EL RETORN

Torno, sí, demà torno. No he volgut tornar directament des de les illes Caiman i retorno via Londres. He aprofitat per anar a comprar una mica i demà ja torno a casa. He perllongat més del previst les meves vacances però ho necessitava. Necessitava estar out of order uns quants dies. Ja s'havia convertit en una qüestió de salut mental. 

Malgrat no he publicar cap article des de fa dies (francament, tenia coses més interessants per fer), si que he estat pendent dels blocs que segueixo d'una manera assídua. He vist molts canvis: La marmota ja no publica, la comtessa ha retornat, i sembla ser que el món s'ha mogut molt des de que jo vaig marxar.

Bé, aquí estic jo per a moure'l una mica més. M'he de posar al dia de moltes coses (oi, Exor?). Us reitero el que us vaig dir en el meu darrer article: les illes Caiman són una passada. Val la pena anar-hi. La tranquil·litat, les platges meravelloses i la gentilesa de la gent són únics i incomparables.

De moment ho deixo, demà m'he de llevar d'hora per agafar l'avió. Ja us faré cinc cèntims de com continua la meva indescriptible vida. Petons a tots. 

JO M'HI VULL QUEDAR!!!!!

Ja fa uns dies que gaudeixo de la meva estada a les illes Caiman i sembla que el temps passa d'una altra manera, amb un altre ritme, amb un altre tempo. Jo m'hi vull quedar!!!!  No vull tornar!!! Llevar-se tard, vida tranquil·la i plaers diversos.

Ara ja he acabat els temes financers que em van portar aquí i ja em puc dedicar a gaudir d'aquest meravellós lloc. Només em cal una cosa: la companyia del meu millor amic i amant. Aquí hi tinc el banquer que us comentava en el meu darrer post, però no és el mateix. És un anglès una mica estirat que -no us ho vull negar- és un bon amant, però de curt recorregut. No és com l'Exor -de fet, pocs n'hi han com ell- ni té gaires possibilitats de fer-li una competència seriosa.

La foto és de la piscina de l'hotel. Un hotel meravellós, tot sigui dit. Ara m'he llevat i encara tinc la ressaca de la jornada de busseig d'ahir. Vàrem estar al corall, tot envoltats de peixos de mil colors. Si un dia em retiro -ja falta poc- potser faré un pensament i vindré a viure aquí. 

Us deixo, vaig a esmorzar. Un meravellós esmorzar amb tot de fruites tropicals. D'aquí a uns dies ja torno -per sort, encara em queda més d'una setmana- i ja us faré una crònica més extensa de com m'ho he passat.

Suposo, que molts de vosaltres ja heu tornat a treballar -ho sento- i que tornareu a enfrontar-vos amb tota la tensió del dia a dia. No us hi encaparreu, els mesos han de passar i tornarà a arribar l'estiu amb les seves vacances. Fins llavors, gaudiu dels petits moments que ens proporciona, egoistament, la vida.

PASSAR COMPTES

Ho veieu? Doncs jo ho veuré passat demà i durant quinze dies. Marxo uns dies de vacances a les Illes Caiman. Des de fa uns anys, quinze dies de la meva vida anual els passo allà. És l'època en la que descanso de veritat, allunyada de tothom i -dit sia de pas- aprofito per veure l'estat de les meves finances. 

Aquest lloc és meravellós. El vaig descobrir fa anys per motius financers i, el que va començar essent una visita de negocis, ara s'ha convertit en una destinació on em retrobo amb la calma, els passejos per la platja -sense cap tipus de borinots- i una gent avocada a fer-me la vida agradable.

No sé si, durant aquests dies, podré escriure en el bloc. En tot cas, prepararé uns quants post a mà i ja els penjaré. Quantes ganes tinc de veure el meu banquer!!! Dos motius m'impulsen a dir això: per veure quins nous tractes em fa i també per veure'l a ell. El tindríeu que veure!!! Un noi rosset, d'uns quaranta anys, molt atractiu i que no té parella. Cada any em tracta com una reina i jo li agraeixo. Només té un petit defecte: mai tindrà la passió i l'experiència de l'Exor. Una llàstima!!!

Avui no faré una segona part d'aquest post -on us explico la meva vida passada- he de fer les maletes i vull repassar tots els detalls del que m'he d'emportar. D'altra banda, he de repassar tots els encàrrecs que m'han et uns amics, que comparteixen la seva passió per aquestes illes -uns financera i d'altres turística- i que hauré de satisfer.

Només us vull dir, per acabar, que li he trobat el gust a això de tenir un bloc. L'Exor m'ho va recomanar i la va encertar. Em relaxa, em motiva i em serveix per recordar tot allò que jo ja creia oblidat. Continuaré escrivint, sens dubte, quan retorni. Provaré si des de l'hotel puc continuar publicant els meus posts. Si és així, no us deixaré en pau. Us continuaré explicant la meva vida en fascicles.

Fins aviat.

FESTA GROSSA.

Ahir a la tarda vaig retornar de Palerm. Per la tarda vaig trucar a l'Exor i vàrem sopar junts. Tenia molts dubtes i si hi ha una persona per la que em deixo aconsellar és per ell. Va arribar tard, cosa impensable en ell, però es veu que va ser a conseqüència d'una amiga seva de la feina. Bé, acceptaré "pulpo" com animal de companyia. No, és broma. Sé que si em va donar una explicació és voluntàriament i, per tant, no tinc motiu per posar-ho en dubte.

La nit va acabar com sempre: L'Exor es va quedar a dormir a casa i això sempre és una bona notícia. Sé que, darrerament, té molts mals de cap i, de tant en tant, necessita distreure's. Avui he dormit fins tard, ell ja havia marxat, i m'he posat a mirar el seu bloc. Si vols saber quin és el seu estat d'ànim, has de llegir el seu bloc. En persona, sembla de gel i mai expressa els seus sentiments obertament.  Dolcet, avui t'he sortit bé, molt bé. El darrer paràgraf, el del teu nou llibre, està força bé. Té força, aquell punt d'ironia i una càrrega sentimental molt força. M'agrada, m'agrada molt. Avui, que ens tornem a veure, li preguntaré de què va això del sopar amb dones. Diu que l'únic home serà ell. Quin perill!!!!!.

Avui festa grossa, per això escric el post tant aviat. Avui sopar amb els amics: L'Exor, en Ronin, en Lupus, l'Aranya, l'Islero... Un grapat d'amics que ens coneixem des de fa molt de temps i que volíem quedar un dia per tal d'explicar-nos les darreres vivències. Som un grup molt divers on hi conflueixen diverses mentalitats, diverses maneres de veure el món, diverses maneres de vestir, diverses maneres de fer. Només tenim una cosa en comú: la persona que ens va introduir en aquest món i que ens va instruir i entrenar a tots: l'Exor.

Com que sé que ell no llegirà aquest post fins que s'hagi acabat tot -ara deu estar camí de BCN- us confessaré que la resta del grup li hem preparat una sorpresa que sabem que ell apreciarà molt. No costa gaire de fer feliç l'Exor. Només cal tocar-li la fibra sensible i això només es pot fer d'una manera: reunir totes les persones que ell aprecia i fer-li evident aquest apreci. Molts dels que ens reunim avui li devem la vida i estaríem disposats a oferir-li la nostra. Ell ho va fer primer per nosaltres d'una manera desinteressada.

Demà, si em queden forces, ja us explicaré com ha anat.

******************************************************

Els dies passaven a la casa del bosc. Varen passar les setmanes, els mesos... i en Sandro no parava d'ensenyar-me coses. La seva vida i la meva eren duals: de dia m'exprimia fins a l'extenuació, fent-me bordejar la bogeria, i de nit era un amant magnífic que em feia embogir de plaer. Un dia, mentre fèiem una cigarreta al llit li vaig preguntar:

-Ets capaç d'estimar? No vull dir tenir sexe, vull dir estimar, enamorar-te.

-Si, si que en sóc capaç. Però ara, en aquestes circumstàncies, no puc fer-ho. Per cert, quan em vulguis preguntar una cosa, fes-ho, fes la pregunta correcta. -va respondre, sabedor que jo havia intentat donar-li la volta.

-D'acord. M'estimes?

-No puc estimar-te. Ja veuràs que aquesta vida és molt complicada i, si fos precís, t'hauria de matar. Estimar-te seria un inconvenient -va respondre lacònicament, amb una fredor que feia por.

-Parles de la mort com si fos una cosa natural, com si no t'importés matar.

-La mort és un fet natural. Nosaltres només variem el moment en el que esdevé. La mort és inevitable, un dia o altre passa....

-Has matat alguna vegada -vaig fer-li aquesta pregunta sabent-ne la resposta. No m'interessava si ho havia fet o no, m'interessava la visió que en tenia ell.

-Ja t'he vist...ja saps que sí, que he matat gent. Mira, per a matar algú has de pensar que és un acte natural, ho has de fer com si fos un procés més de la vida i sent conscient que si no ho fessis tu, igualment aquella persona moriria un dia o altre. No hi donis més voltes, és així. El més important no és la preparació tècnica que et permet matar algú. El més important és la preparació psicològica que et permet fer-ho fredament -les meves pulsacions no pugen de 70- i no tornar-hi a pensar amb posterioritat. Fer-ho d'aquesta manera t'evita molts problemes.

-Forma part del meu entrenament? -vaig preguntar-li amb la vana esperança que em digués que no.

-No només forma part del teu entrenament, formarà part de la teva vida. No et preocupis, ja t'ensenyaré a fer-ho i a oblidar-te'n. És més important saber oblidar-te'n que aprendre a fer-ho. Matar algú és molt fàcil, molt més del que la gent es pensa. El que és difícil és viure sabent que ho has fet i no poder explicar-ho a ningú. Per aquest motiu, el millor és oblidar-ho.

En aquell moment, volia fer-li una altra pregunta però ell em va posar un dit sobre els llavis. Em va fer un petó i vàrem tornar a fer l'amor -jo preferia pensar que fèiem l'amor i no que, simplement, follàvem-una i una altra vegada...

CONTINUAR ENDAVANT

Avui -a primera hora del matí- he fet la feina i demà deixo Palerm. He aprofitat la resta del matí i part de la tarda per anar a Corleone, un poble prop de Palerm. El meu amfitrió m'ha volgut presentar un familiar seu i hem dinat a casa seva. També, una vegada ha començat a córrer el vi m'ha confessat quin va ser l'inici de la seva relació amb l'Exor. Potser us ho explico en un pròxim post. Primer li he de demanar autorització -penso que és el correcte- a l'Exor.
Una vegada més, el sentiment de no ser ningú per a ningú m'ha tornat a embargar. Moltes vegades penso que no importo a ningú, que no tinc família i que a ningú li preocupa la meva sort. No us preocupeu, aquest és un sentiment que em ve i em retorna cada dos per tres. Ja hi estic acostumada i no en faig cabal. Quan veig gent, com el meu amfitrió, gaudint de la seva família, em ve aquest sentiment. Digueu-ne enveja, enveja sana.
Com us deia, demà retorno i vull anar a la platja. Si bé estic força morena, encara puc fer que aquest color torrat de la pell es fixi més. Decidit: el dissabte a la platja! Hi penso anar sola, vull pensar i escriure una mica, i al vespre ja quedaré amb algun amic. Em sembla que necessito que m'estimin una mica i d'això només conec a una persona que sap fer-ho. El trucaré i, sabent com és ell, sabrà què és el que necessito. Ell té aquesta habilitat: sap què em passa pel cap en cada moment i sap com treure'm les cabòries del cap en un moment. Em penso que em coneix millor que jo mateixa. A vegades hi penso i em molesta que sigui així però, d'altra banda, sempre és una avantatja tenir un mirall que et parla, una persona que no et menteix per pietat, que aboca les seves opinions de forma clara i descarnada, sense miraments, fen-te reaccionar i fen-te veure allò que tu et negues a veure. Amics així n'hi ha pocs, molt pocs.

************************************************

Aquella nit van passar moltes coses. No podia dormir. Aquell silenci al porxo, només trencat per la frase lapidària i condescendent d'en Sandro, m'havia fet reflexionar però també m'havia fet por. Quina nova tortura em preparava? Per quin motiu s'havia mostrat tant condescendent?
Vaig pensar en jugar-m'ho tot a una carta i vaig fer el que no havia de fer. Em vaig posar només una samarreta i vaig sortir de la meva habitació. Al final del passadís hi havia l'habitació d'en Sandro i vaig pensar en anar a parlar amb ell. No, no volia parlar amb ell, volia tenir sexe amb ell. Havia arribat un moment que aquell home despertava els meus instints més primitius. La seva seguretat, la relativitat amb la que afrontava els problemes, la seva impertorbabilitat, em feien posar a cent.
Vaig caminar vacil·lant pel passadís, mig nua i descalça. La fusta del passadís cruixia sota els meus peus. En arribar a la porta, vaig esperar-me un moment. Sabia el que estava fent? Vaig pensar que ho podia perdre tot, que allà es podia acabar tot. No obstant, ho havia de saber. Tenia la necessitat de saber si ell sentia alguna cosa per mi, si li despertava algun tipus de sentiment, encara que fos un sentiment purament físic i sexual.
Vaig obrir la porta intentant no fer soroll i vaig veure el seu llit -de llençols blancs- tot a fosques, amb l'única claror de la lluna que entrava per la finestra. Em vaig ficar al llit i em vaig abraçar a ell. Sorpresa! Ell no hi era. Havia ficat el coixí al llit per tal d'enganyar-me i estava assegut en una cadira, a tocar de la porta. Va començar a riure, com mai més l'he vist a riure. Quina humiliació!
De sobte, va parar de riure i va començar a parlar:
-Ho sento, t'he sentit com caminaves pel passadís i no he pogut resistir-me a jugar-te-la.
Em vaig fixar en ell i vaig veure una cosa que em va corprendre: tenia una pistola a la mà i m'apuntava. Estava completament nu. Vaig poder veure, entre les ombres, un cos fort i proporcionat. Us mentiria si us digués que no em vaig fixar en el seu sexe. En aquells moments, jo tenia un ull posat en la pistola amb la que m'apuntava i l'altre ull en el seu membre, que es feia notar.
Es va aixecar i em continuava apuntant amb la pistola. Llavors va encendre el llum i vaig poder veure el seu cos en tota la seva esplendor. No era espectacular però m'encantava. En aquell moment va tenir una reacció increïble: va tirar la pistola sobre el llit, en el que jo jeia, i va tornar a parlar:
-Agafa-la!
-No

-T'he dit que l'agafis!
Vaig agafar la pistola.
-Ara, apunta'm! Fes-ho!
Amb mans tremoloses vaig apuntar cap a ell.
-Dispara! Prem el gallet!.
-No puc! -vaig dir, mentre començava a plorar.
-Fes-ho! O seré jo qui et dispari...
-No puc!
Va avançar i es va acostar a mi. Es va posar de genolls mentre agafava la pistola pel canó i el recolzava al seu pit.
-Dispara, t'he dit!
-No puc, no puc fer-ho...
Llavors, ell va agafar-me la mà i va obligar-me a disparar. Res, ni un tret. La pistola no estava carregada.
-No confiïs mai en el que et sembla veure! No confiïs mai en el que et diuen! No demostris mai sentiments quan tens una arma a la mà!
Dit això, mentre jo estava cargolada sobre el llit plorant desconsoladament, ell va agafar l'arma i la va carregar. Em va apuntar al cap.
-Ara si, ara està carregada. Ara et podria matar! Marxa, no et vull veure. Canviaries la teva vida per un polvo, per un miserable polvo?
En aquell moment em vaig abalançar sobre d'ell i el vaig abraçar amb la pistola apuntant-me a l'estómac.
-Tu decideixes: o em mates, o follem ara mateix! -li vaig dir mentre me'l menjava a petons.
D'un cop de mà em va apartar. Va guardar la pistola al calaix de la tauleta de nit i em va mirar, assegut al llit.
-Ja t'he dit, fa unes hores, que no. No barrejo mai feina i plaer.
-Llavors, no treballis aquesta nit! -vaig dir-li amb veu desesperada.
No va dir ni una paraula. Em va besar i, a partir d'aquell moment, va semblar que no havia fet altra cosa en la seva vida que fer l'amor. Ho feia com ho feia tot en la vida: a consciència, buscant la perfecció, sabent buscar el moment oportú per iniciar cada nova variant d'un mateix acte.
Us puc assegurar que aquella nit la recordaré cada dia de la meva vida. Mai no havia gaudit tant d'un home! Quin home! No es va limitar a fer-ho una vegada. En Sandro em va sorprendre. Mai en tenia prou. Feia l'amor de la mateixa manera que feia la feina: ho donava tot, sense reserves, deixant-hi la vida si era precís.
L'endemà al matí, en despertar-me, ell ja no era al llit. Vaig baixar a la cuina i ella estava allà assegut, fent un cafè. Vaig acostar-me i li faig intentar fer un petó. D'una revolada va agafar un ganivet de cuina i me'l va posar al coll.
-Ara ja torno a estar treballant, recorda-ho i no tindrem problemes!
Va seure i continuà prenent-se el cafè. Havia deixat les coses clares. Jo no vaig obrir la boca. Només pensava -i admirava- la seva capacitat de separar les coses, els sentiments, els diversos aspectes de la vida... Una vida que seria molt dura de dia... i molt plaent de nit!

CALOR, CALOR, CALOR...

Fa calor, molta calor a Palerm. Bé, sort que en aquest palauet, situat a les afores, sembla que l'aire sigui una mica menys calent. Aquest matí em estat al centre de Palerm i semblava que acabaríem escalivats. Sort que en Luca m'ha convidat a un gelat! En Luca és un home corpulent, de prop de dos metres, que quan aguantava el seu gelat amb aquelles mans enormes quasi bé no se li veia.
Suposo que aquest home, el dia que s'empipa, ha de ser temible. Millor no buscar-li les pessigolles i tinguem la festa en pau. El dia que me'l va presentar l'Exor em vaig quedar impressionada i, per moltes vegades que el vegi, ho continuo estant.
El Palauet és una monada. És vell i una mica decrèpit però una monada. El seu propietari, la família del qual hi viu des de fa generacions, sempre ha format part de la tradició siciliana i ha mantingut viu l'esperit honorable. És un tot un cavaller. El seu fill va morir en una revenja entre famílies i aquest home és un honorable ancià de mirada dura, de poques paraules però molt amable amb mi.
Ahir, quan vaig arribar, m'estava esperant a la porta del palauet. El viatge des de l'aeroport l'havia fet amb en Luca i vaig poder comprovar la devoció i submissió respectuosa que manté en Luca en relació amb aquest ancià. La demostració de respecte que es van fer en retrobar-se va ser molt impressionant i reveladora de la naturalesa de la seva relació. Desprès de saludar-me molt respectuosament, em va acompanyar a la meva habitació. La seva demostració de respecte durant tot aquest temps, no obeeix a altre cosa que al contracte que tenim i, per sobre de tot, al respecte que té per l'Exor. Ell m'ha recomanat i aquest home sembla que reencarni el respecte que sent per ell -sens dubte guanyat a través del anys- en mi.
Ara m'he llevat de la migdia de desprès de dinar i encara tinc la pell suada. Quan acabi aquest post em dutxaré i li diré a en Luca que em torni a portar al centre. Hem de veure què han aconseguit fer el ajudants que m'ha proporcionat la part contractant. Aprofitaré per a quedar-me a sopar a Palerm. En Luca m'ha dit que em portaria a un local on solia anar amb l'Exor. Aquí tenen una devoció tan gran per l'Exor que si els digués alguna cosa desplaent sobre ell, em matarien!

********************************************************

Estàvem preparant el sopar. Jo m'havia dutxat i canviat la roba i, maliciosament, només m'havia posat una samarreta molt ampla i llarga. Ell ni s'immutava. Ni una sola mirada a un cos que se li oferia, res. Mentre jo pelava unes patates per fer una truita, ell feia una amanida. En netejar el ganivet a la pica se m'havia mullat la samarreta -no de forma causal- i s'evidenciaven els meus pits. Ni cas, ni mirar-los. Vaig arribar a pensar que era gai o que era insensible a qualsevol estímul sexual. Vaig fer un darrer intent i vaig passejar-me tant com vaig voler pel davant seu per tal que no tingués més remei que veure'm.
-No t'hi esforcis. Això passarà quan jo vulgui -va dir-me en Sandro, indiferent als meus encants.
-Què vols dir? -vaig replicar en un intent d'amagar allò que era evident.
-Si hagués volgut tenir algun embolic amb tu ja l'hauria pogut tenir. D'altra banda, ara estic treballant i mai barrejo treball i plaer. Per molt que papallonegis davant meu mig nua, no cauré. De dones com tu, tant atractives i més, n'he conegut moltes. No esperis que vegi en tu alguna cosa especial i inabastable per a mi. No tinc cap intenció d'embolicar-me amb tu.
-Perdona, he sigut una estúpida. No sé que pretenia. Ho sento.
-Tranquil·la, has fet una cosa bé. Has utilitzat les teves armes per tal d'intentar suavitzar la teva posició davant meu i davant l'entrenament. Ho has intentat... però jo ja sóc molt vell per a caure en el teu parany.
-No tornarà a passar, ho sento, de veritat.
-No m'ho crec, si ets intel·ligent -i normal, d'altra banda-ho tornaràs a intentar. Quant més dur sigui l'entrenament, més intentaràs lliurar-te'n i només tens una manera de fer-ho: intentant seduir-me. Ho trobo normal, però també et faig un advertiment: no ho aconseguiràs.
Vàrem sopar en silenci. De tant en tant, em mirava i continuava menjant, com si res no hagués passat. Acabat de sopar vàrem rentar els plats i vàrem sortir al porxo a fer un cigarret i una copa. Encara no ens havíem dit ni una paraula.
-No hi pensis, Nikita. No hi pensis més. Ho has intentat i no t'ha sortit bé, res més. Jo no t'ho retrec, ans al contrari, crec que és important que ho hagis intentat. Això vol dir que comences a entendre la situació i que el teu instint de supervivència està funcionant. Vol dir que t'importa la teva vida. Quan jo et vaig conèixer, res t'importava. T'hauria pogut matar i tu no haguessis lluitat per la teva vida. Ara estic segur que ho faries.
Jo no vaig contestar-li. En acabar la cigarreta i la copa vàrem anar a dormir...

TORNAR A MARXAR

Demà torno a marxar. Repeteixo Palerm. Aquesta ciutat i, en general tota l'illa de Sicília, em dóna molta feina i molt ben pagada. En Luca, el meu contacte, ja em té preparat l'allotjament. Aquesta vegada he estat convidada a una casa particular. En realitat, és un palauet a les afores de Palerm. La persona que em contracta ha tingut la gentilesa d'allotjar-me a casa seva.

A mi no m'agrada massa això d'allotjar-me a casa del client. Prefereixo que em facin l'encàrrec i anar per les meves. En aquesta ocasió no he pogut negar-m'hi. L'oferiment me l'ha fet una persona que és de la confiança de l'Exorcista i això ja és una gran garantia. Va ser ell qui, quan es va retirar d'aquesta feina, me'l va presentar i em va recomanar.

La feina, aquesta vegada, és complicada i requerirà una estança prèvia de diversos dies. Fent servir una frase del meu mestre "les coses que es planifiquen bé, normalment, surten bé".Té raó, molta raó i l'experiència em demostra que això és una gran veritat. En la meva feina -i abans la de l'Exor- només tens una oportunitat i l'has d'aprofitar. No hi ha segones oportunitats. L'èxit o el fracàs depèn de tenir prevists tots els imprevistos i totes les dificultats que es poden presentar, en no deixar res a la improvisació. Ja us faré cinc cèntims de la visita turística que em permetré fer durant aquests dies de preparació de la feina.

******************************************************

Una vegada sola al bosc, amb els ulls embenats, vaig comptar fins a 500 com m'havia dit en Sandro -vaig fer una mica de trampa i no vaig tenir paciència d'arribar-hi-, i em vaig treure la bena dels ulls. Vaig mirar al meu voltant i no hi havia ningú. Un gran silenci em rodejava. El bosc té els seus propis sorolls però, quan hi ha un intrús, pot ser molt silenciós.
Durant el camí fins el punt on m'havia de deixar sola, en Sandro, m'havia donat unes quantes instruccions i unes nocions bàsiques d'orientació. Ell m'havia dit que la casa estava en direcció nord respecte a aquell punt. Vaig mirar l'escorça dels arbres, com m'havia indicat ell i vaig determinar el punt nord per la molsa que hi creixia. El nord és l'únic lloc on no hi toca mai el sol i, per tant hi ha més humitat. Vaig pensar que era fàcil, només es tractava de seguir les marques de l'escorça dels arbres i intentar calcular el temps que havíem tardat en arribar a aquell punt.
Gran error el meu. Quan portava caminant molta més estona de la que seria normal, vaig recordar una frase que en Sandro repetia moltes vegades: "No confiïs mai en ningú, dubta inclús de tu mateixa". M'havia enganyat. La casa no estava en direcció nord. Vaig desfer el camí i vaig tornar al punt de partida. Em va costar molt trobar-lo i em començava a neguitejar. Estava sola, desorientada i sense cap dada de confiança que m'indiqués el camí de la casa. Començava a tenir una sed brutal i estava sense aigua i sense menjar. Havien passat moltes hores des de que en Sandro m'havia deixat al bosc i no havia avançat gens.
Em vaig posar a plorar. Vaig plorar molt, com si fos la darrera oportunitat que tingués per plorar i hagués d'esgotar totes les meves llàgrimes. Al cap d'una estona em vaig asserenar i vaig decidir jugar-me la vida a una carta. Vaig pensar molt. Intentava recordar mentalment quines sensacions havia tingut en el recorregut des de la casa fins on m'havia deixat en Sandro. Recordava que havíem donat la volta pel darrera de la casa i això suposava que havia d'anar en direcció sud. Vaig començar a caminar en direcció sud, però en encara quedava una cosa molt important: havia d'estar pendent de les trampes que deia en Sandro que m'havia parat al bosc.
Vaig caminar amb molta cura i res, no notava res. No trobava cap de les trampes que ell em deia que havia parat. Quan ja era fosc, vaig veure les llums de la casa. En Sandro m'havia deixat a menys d'un quilòmetre de la casa. Havíem estat caminant donant voltes i m'havia deixat molt a prop. Estava molt empipada, s'havia burlat de mi.
Quan vaig arribar a la casa, el vaig trobar fumant al porxo i prenent-se un whisky. Ell va dir la primera frase:
-Ja em pensava que havies intentat travessat el bosc i que eres morta -va dir rient.
-Ets un fill de puta! -li vaig dir molt empipada, mentre intentava etzibar-li un cop de puny.
Ell va esquivar el cop sense deixar anar el got de whisky i, rient, em va dir:
-No t'emprenyis amb mi, emprenyat amb tu mateixa. La vida que estava en joc era la teva i tu ets la primera que havies de posar tot de la teva part per a conservar-la.
Vaig tornar a plorar i ell, impertèrrit només em mirava mentre continuava apurant el seu got i la seva cigarreta.
-M'haguessis deixat morir? -li vaig preguntar.
-No ho dubtis ni per un moment. Jo no estic aquí per a salvar-te la vida. La meva feina és entrenar-te per tal que no necessitis que ningú te la salvi. Ja t'ho vaig dir el primer dia o aguantes o et mores, així de fàcil. Si necessites que algú estigui pendent de tu, faràs que aquesta persona també mori.
-Però...
-Però, què? Jo he sigut molt clar des del principi. Encara et queda el més dur, l'entrenament psicològic. T'avançaré una cosa: series capaç de ficar-te al llit amb una persona que et repugnés per tal de fer una feina? Pensa-t'ho, mai t'he dit que això fos fàcil. Mira també t'avançaré una cosa: si sobrevius al meu entrenament, podràs fer una vida magnífica amb despeses pagades i amb un bon sou. Tindràs tots els luxes al teu abast i coneixeràs molta gent interessant. D'altra banda, si ets intel·ligent, podràs estalviar per quan siguis gran.
En aquell moment vaig pensar en el que m'estava dient i em semblava raonable. Per un moment vaig voler saber una mica més d'ell i vaig pensar que, ara que havíem de sopar, era bona hora per tal d'intentar saber alguna cosa més d'ell. Si bé, físicament, no era cap cosa de l'altre món, aquella fredor, la seva impertorbabilitat i la seva duresa em resultaven molt atractives i excitants. D'altra banda, ja feia prop d'un mes i mig que estàvem junts i jo no tenia relacions sexuals des de feia més temps. M'envaïa una gran curiositat de saber com havia de ser en Sandro al llit. La cosa prometia i més desprès del comentari que m'havia fet abans sobre mantenir relacions amb una persona qualsevol.....