PALERM

Si avui és divendres, això és Palerm. Palerm sempre ha estat una ciutat que no m'ha acabat de fer el pes. No em pregunteu per quin motiu, és així i no sabria dir res més. És una sensació, una manera de veure-ho.
Havia quedat amb en Luca a les quatre de la tarda però, costum italiana, no s'ha presentat més de mitja hora tard. No sé com els hi poden sortir bé les coses a gent tant poc puntual. Bé, el cas és que ha aparegut i hem pogut parlar de l'encàrrec. Hem quedat en un lloc ben curiós: el museu de les mòmies.
Quedar en aquest lloc té l'avantatge de que ningú et pot veure ni pot escoltar el que dius. Hi ha màxima confidencialitat, això si... En Luca és el típic italià que es creu que li has de caure rendida als peus. Pobre home!!! Seria amb una de les últimes persones amb les que tindria un rotllo. Per cert, encara recordo a Marfil. Encara deu estar en un hotel...
L'encàrrec era clar i ja m'han pagat per avançada, com sempre. Demà o diumenge faré la feina i tornaré el dilluns al matí. Potser, si tinc temps, faci una mica de turisme per Sicília. De moment no faré vacances. De fet, estic tot l'any de vacances. Només faig petits parèntesis per tal de fer algun encàrrec, alguna feina...

*********************************************

Desprès de viatjar una bona estona en aquell cotxe, vàrem arribar a un lloc que semblava que hi havia hagut una guerra. Tot eren edificis vells, alguns mig derruïts. Aquell home em va dir que baixés del cotxe i vàrem entrar en un d'aquells edificis. En el tercer pis -crec que era el tercer, pujar per aquella escala era una autèntica prova d'obstacles- va obrir una porta i va aparèixer un món nou. De tot el pis, només hi havia dues habitacions habitables. Em va fer entrar a una que donava a un pati de llums i va tancar la porta amb clau. Abans de tancar la porta vaig sentir que deia "això és casa teva". Només hi havia un llit, un lavabo i un WC. Res més. Semblava més una garjola que una habitació. La finestra del pati interior tenia una reixa i la porta, malgrat semblava feble, era prou forta per retenir-me.
Vaig dormir, no sé quantes hores. Estava molt cansada i ara estava captiva, però tranquil·la. De sobte, es va obrir la porta. Era aquell home amb una plata de menjar i aigua. Em va dir que no tingués pressa, que tenia tot el temps del món. Dit això va començar a parlar-me:
-Escolta -em va dir- només vull deixar unes coses clares. Mira, tu estàs aquí pel meu amic Àngel, m'ha encarregat que et recuperi i ho faré. Per aquesta porta només sortiràs recuperada o morta, de tu depèn.
Dit això va marxar i jo vaig caure en un estat de somnolència que mai havia experimentat. Cada dia era la mateixa història, cada dia igual. Desprès em vaig assabentar que em posava somnífers al menjar i a la beguda. Durant quinze dies -tampoc puc concretar el temps- vaig estar en aquest estat. Posteriorment, em va explicar que havia patit un síndrome d'abstinència molt fort i que em donava somnífers per tal d'alleugerir-ne els efectes.
Un dia, vaig despertar-me lligada al llit, però em trobava millor i no tenia cap símptoma del síndrome d'abstinència. Ell va entrar i em va mirar. No deia res, només em mirava. La seva mirada era una barreja de llàstima i de tendresa que intentava dissimular. Em va deslligar i em va dir que sortís de l'habitació.
Mentre sortia va murmurar "ara ja estàs mig bé, ara et recuperaràs". Vàrem abandonar aquell edifici i vàrem pujar al cotxe. Aquesta vegada, em va posar una caputxa i va fer que recolzés el meu cap sobre els seus genolls, de tal manera que ningú veiés que jo anava al cotxe.
Vaig pensar que el pitjor ja havia passat però m'equivocava, el pitjor encara tenia que venir....

MARFIL

Avui és dia de descans. Demà marxo a Palerm i serà una altra història. La vida, a vegades, ens proporciona petites satisfaccions corporals i espirituals. Avui n'he tingut una. He conegut una persona, a la que anomenaré Marfil, que s'ha escapat de fer-s'ho amb mi per un compromís adquirit prèviament. La nostra coneixença i presentació ha sigut com una explosió volcànica, com un regalim de fluids corporals que anuncien el moment àlgid de plaer.
Jo no sé com li a anat a aquesta persona, però jo he gaudit molt del moment. Una llàstima que no haguem pogut quedar avui mateix, una autèntica llàstima. No crec que tardem massa en quedar. Llavors, crec que donarem llibertat a les passions contingudes -del jardí- i podrem fer-nos fruir mútuament dels nostres cossos.
No vull pensar-hi més, de moment no. Ja hi haurà temps de dir-nos i fer-nos tot allò que vulguem, però jo crec que ho podem passar molt bé. No sé si aquesta persona coincidirà amb mi en que el començament ha estat molt bo. Ja m'ho dirà. M'ha estranyat molt tanta sinceritat des d'un primer moment, tanta franquesa. Fins i tot jo, que no tinc per costum fer-ho, he tingut un atac de sinceritat... potser m'estic tornant massa humana...

***********************************************

Una vegada al tren, Vaig anar al compartiment que em corresponia. Érem sis persones en un habitacle de dos metres quadrats i m'esperaven divuit hores de viatge. Un avorriment, combinat amb el principi de síndrome d'abstinència que patia, que va fer que em passés la resta del viatge al passadís, mirant el paisatge durant el dia i els estels durant la nit.
Deixava enrere una vida, curta, però una vida, la meva vida. Una vida viscuda intensament, amb un abandonament i un avortament, amb canvis constants de maneres de viure, sense cap estabilitat ni física ni emocional.
Desprès de moltes hores de viatge, per mig d'Andalusia i Castella, vàrem arribar a València. Curiosa estació la de València. El tren entrava en un sentit i surt en sentit contrari. A partir d'allà, una altra vegada la meva amiga: la mar. Aquella mar que jo havia mirat tantes vegades i que m'havia acompanyat en els pitjor i en els millors moments de la meva existència. En veure novament la mar va semblar que ja tenia alguna cosa guanyada, que ja no estava tant nua...
Vàrem passar per Castelló, Tarragona i, finalment, Barcelona. A l'entrada de Barcelona vaig percebre una olor que mai havia sentit abans. Era una olor forta, d'aire corromput, d'allò que, desprès vaig saber que en deien contaminació.
Vàrem entrar en un túnel llarg i fosc, amb el terra farcit de vies i molt lentament. El tren es va parar i vaig veure un cartell que deia "Via 11" La megafonia parlava en diversos idiomes i jo només coneixia el castellà. Vaig quedar-me al tren, com m'havia dit l'Àngel, en el meu seient. No tinc ni idea del temps que hi vaig passar. Per un moment em vaig quedar dormida -no havia dormit en tota la nit- i quan em vaig despertar el vaig veure mirant-me. Ja no quedava ningú al vagó. Tothom ja feia estona que havia baixat del tren i jo era l'única persona que hi quedava. Només jo i ell, mirant-me, seriós però encuriosit, ferm però amb un punt de tendresa.
Era de mitjana estatura, amb el cabell curt i unes ulleres fosques. Anava amb texans i amb un jersei i una jaqueta amplis. Unes sabatilles esportives acabaven el conjunt. Era una persona normal, vestida normal, en la qual mai no et fixaries. Vaig intentar dir alguna cosa i va dir-me "calla i segueix-me. Quants diners et queden? Portes alguna cosa personal?" No em va deixar respondre. En ensenyar-li el bitllet de 1.000 pessetes, encara sense bescanviar, el va agafar i em va dir "mai ensenyis les teves cartes. Si m'haguessis dit que t'ho havies gastat, jo m'ho hauria cregut i ara tindries diners".
No sabia què dir i només podia seguir-lo. Ara ja no tenia ni diners. Tampoc tenia cap cosa personal, només la roba que portava a sobre, res més. El vaig seguir i vàrem pujar al pis de dalt de l'estació, el que dóna al carrer. Allà hi havia un món de botigues, bars i altres coses que jo mai havia vist. Ell em va apressar i em va fer anar cap el seu cotxe. Una vegada al cotxe, es va treure les ulleres fosques i em va dir "si volgués, ara estaries morta. L'Àngel -nom que jo utilitzo, però que vaig saber desprès que era fals- m'ha dit si et podia cuidar i ho faré. Ho faré per ell, que és amic meu i li dec alguns favors. No et pensis ni per un moment que ho faig per tu". Dit això, va arrencar el cotxe i vàrem marxar. Jo només tenia feina a mirar la ciutat, els seus carrers, les seves gents, tot, absolutament tot...

EL VIATGE

Ja he tornat. Tot ha anat bé, molt bé. Ha estat una feina fàcil i sense complicacions. Com haurien de ser totes les feines. Al matí m'he acomiadat de l'Andrew i he tornat. No realitzaré els desitjos d'en Lupus d'anar a fer una volta per Escòcia per tal de subministrar-li unes botelles de bon whisky. Ho sento noi, la vida és així. Unes vegades es pot i d'altres no es pot.
Quan he arribat a això que en dic "casa meva" he mirat els correus d'avui i he vist que tinc un nou encàrrec. Divendres torno a marxar, aquesta vegada a Itàlia i per ser més concreta, a Palerm. Palerm és una ciutat bastant decrèpita. Hi he estat diverses vegades i sempre m'ha semblat una ciutat força ruïnosa. També és força perillosa...
Bé, tampoc m'importa massa. Jo no hi vaig a fer turisme, hi vaig per feina i això és el que importa. Demà descansaré i planificaré el proper encàrrec. Potser trucaré a un amic per si vol venir a fer unes copes.

***********************************************

Aquell valencià es deia Àngel. Quan va descobrir el meu joc, mig enfadat i clavant-me la mirada, em va dir: "vols viure?, vols malviure?, vols morir?" Em vaig quedar un moment petrificada i amb aquella decrepitud que mostrava en aquella època, li vaig dir que volia viure, malviure o el que fos. Ell em va mirar i em va preguntar: "Què estàs disposada a sacrificar?". Jo no sabia què contestar i em vaig quedar en silenci.
Van passar els minuts -per a mi tota una eternitat- i, finalment, vaig poder articular paraula: "Mata'm aquí, ara, però no em facis patir més". L'Àngel era un home de 1,90 d'alçada, musculat i que amb una sola mà hauria pogut partir-me en dos. No ho va fer. Es va quedar mirant-me i no va dir res durant uns moments. En aquell moment -i jo encara no ho sabia- començava la meva segona vida, una vida que m'ha portat a on estic ara.
Mai no oblidaré aquella mirada de l'Àngel, entre matadora i condescendent. Aquella mirada i la meva resposta van ser les coses que van fer canviar la meva vida, eliminar la meva vida anterior i començar-ne una de nova. Una nova vida molt dura però que em va salvar la vida. Si no hagués començat aquesta nova vida, jo ja estaria morta.
Sense res més a dir, l'Àngel em va citar l'endemà en un lloc concret i em va dir que portés tot el que tenia, totes les meves pertinences. Era un joc de l'Àngel, volia saber fins quin punt jo estava disposada a deixar-ho tot enrere, la meva vida, les persones que estimava, els records, les meves addiccions i la meva consciència. Tot, absolutament tot. M'havia de despullar i deixar tot el que era la meva existència a un costat. Ja mai més tornaria a ser la mateixa persona.
Al dia següent jo estava en el lloc i hora convinguts. No ens vàrem dir res. Ell estava prenent un cafè i, en veure'm va pagar, em va agafar de la mà i em va ficar al seu cotxe. Va ficar les meves poques i pobres pertinences al maleter i vàrem marxar. Al cap d'una estona estàvem a l'estació del tren de Cadis. Només va obrir la boca per tal de donar-me les darreres instruccions: Havia d'agafar un tren i anar a Barcelona. Imagineu-vos una persona de 19 anys -d'aquella època- que sense cap explicació puja a un tren per anar a l'altra punta de la península. Ho vaig fer, no tenia cap ganes de continuar amb aquella vida que portava i ell m'oferia l'oportunitat de canviar.
Es va quedar les meves pertinences i em va donar el bitllet del tren i 1.000 pessetes. Em va dir que, quan arribés a Barcelona, m'estarien esperant a l'estació. No va dir res més. Va tancar la porta del tren i es va assegurar que marxava amb mi a dins.
Finalment, el tren va arrencar i jo marxava sola, sense res i amb un destí conegut però incert...

CRÈIXER, CRÈIXER, CRÈIXER...

Aquest matí he estat preparant la feina d'aquesta nit. Hem caminat amb l'Andrew pels llocs on hauré d'anar. Ha arribat un moment que ja no sento res. No noto fred ni calor. Un dia, un amic em va dir una frase que resumeix aquesta actitud: "Ni siento ni padezco". No, no sento res. Tampoc pateixo per res. Escric aquest post tres hores abans de començar la feina i no tinc cap ànsia. Estic tranquil·la, molt tranquil·la. A vegades m'espanto de mi mateixa, de allò en què m'he convertit...
No us penseu que sóc una persona sense sentiments. No, no és això. Tinc sentiments, és clar que sí. El que passa és que no puc barrejar feina i sentiments. Per dinar hem menjat un chips & fish i m'ho he passat molt bé amb l'Andrew. Per un moment he oblidat per quin motiu estava aquí, a Londres. Mai em passaria pel cap tenir cap història amb l'Andrew. Entre d'altres coses té 52 anys i a mi m'agraden més joves... I, per sobre de tot, treballem junts.

********************************

Quan l'endemà vaig obrir els ulls ja era clar. Sentia una remor desconeguda però molt tranquil·litzant. Era la mar. De sobte, una dona va entrar a l'habitació. Era la dona d'aquella família. Aquella dona es convertiria en la meva mare. Era una vida dura, això si, però sentia que intentaven estimar-me i mai van fer distincions amb la resta de fills. Durant els següents anys, la meva vida va transcorre feliç, malgrat que no podia oblidar el meu pare i els meus germans. Mai més els he tornat a veure...
Anava a l'escola al poble del costat, a uns dos quilòmetres, caminant. Allò va significar conèixer altres nens, altres coses. Un món nou es va obrir davant meu. Vaig sentir la passió de l'aprenentatge, de la cultura, de saber què volia. Vaig aprofitar molt bé allò que se m'oferia i que mai m'haurien pogut oferir a casa dels meus pares biològics.
Els anys passaven i jo m'anava convertint en una noieta força maca. Era, i soc, rosseta, prima i les meves formes físiques no estaven, ni estan, malament (m'atreviria a dir, per l'èxit amb els homes, que força bé).
En arribar als dotze anys em vaig convertir en dona. Això va significar una nova experiència, una nova forma de veure les coses. A curt termini, però, em portaria problemes. En aquella època, no hi havia tanta informació sexual com ara i tampoc tant coneixement sobre mètodes anticonceptius. Amb catorze anys, en acabar l'EGB, vaig quedar-me embarassada.
Un noi rosset, d'ulls blaus com la mar que veia cada dia, va ser el meu primer amor. Mai m'he penedit d'aquella època, del que va passar. L'estimava, l'estimava molt. Era dos anys més gran que jo i n'estava profundament enamorada.
Allò va significar un trencament amb la meva família adoptiva. Mai més va ser el mateix, mai... La vergonya els aclaparava i jo no sabia com explicar-los que no era la meva intenció fer-los patir. Uns mesos abans de parir, vaig abortar. De forma natural, sense proposar-m'ho ni provocar-ho, el meu fill va decidir que aquest no era un món per a ell i va morir-se. Va ser brutal. Mai podré oblidar aquells dies. Jo estava en un conflicte permanent. D'una banda sentia molt la mort del meu fill i d'una altra banda sentia un alleugement per no continuar fent patir a aquella gent que tan bé m'havien tractat.
Els anys posteriors vaig estudiar BUP i COU, que em vaig treure amb penes, treballs i, suposo, en gran part gràcies a la persistència que sempre m'ha caracteritzat. Van ser anys molts durs, especialment el darrer, en el que vaig tenir temps de provar i enganxar-me a substàncies que no recomano a ningú. Volia fugir, fugir de tot. Quan vaig perdre el meu fill, era jove i no m'adonava del que estava passant. En passar els anys, el sentiment de culpa cada vegada era més fort i pesant com una llosa.
Poc desprès de fer divuit anys vaig marxar de casa i vaig viure prop d'un any en un estat decrèpit, absent i alienada. Cada vegada estava caient més baix, i només em podia esperar un futur molt cert: la mort. Les meves addiccions cada vegada eren més fortes. Per a subsistir em dedicava a freqüentar festes on no tenia cap inconvenient en lliurar-me a qui fos per tal d'aconseguir uns quants diners. La costa de Cadis s'havia convertit en zona de vacances de les famílies riques de Madrid i era fàcil aconseguir diners. Només es tractava d'engalipar aquells nois que encara no havien sortit de l'ou, però amb les carteres plenes de diners.
Un dia vaig cometre un error (a la llarga, un gran encert) i vaig intentar engalipar a un home bastant més gran que jo, d'uns 50 anys. No era de Madrid, era de València. No estiuejava, vivia allà.
Però això, ja us ho explicaré un altre dia.

EL PRINCIPI.

Dilluns al matí, lleganyes enganxades i jo en un avió camí de Londres. Presses, moltes presses. Ahir al vespre em van trucar i avui m'ha sortit un encàrrec a Londres. He anat corrents fins a l'aeroport i, per poc, perdo el vol. A Londres m'espera l'Andrew, el meu contacte a Anglaterra. Ja m'ha buscat una habitació d'hotel i em té totes les coses preparades. Només falto jo...
He agafat aquella llibreta que em va regalar l'Exorcista, una Moleskine de tapes dures i negres, en la que, mentre no tingui accés a l'ordinador, aniré prenent notes del que em passi pel cap. Penso, penso i no sé com començar... Potser que comenci pel principi.

*******************************************

Vaig néixer, o això diuen -jo no me'n recordo- en un dia de primavera, el primer dia, del 1978. Tan important esdeveniment -almenys per a mi- va tenir lloc en un poblet blanc, molt blanc, de la serra de Cadis -obviaré el nom per a no donar-vos massa pistes-, de la serra de Grazalema. Sóc la filla més petita de nou germans, tots ells homes, que es dedicaven a malviure en una zona molt pobre i on el treball era una excepció en una vida dura i molt mal pagada.
No recordo amb gaire exactitud els primers anys de la meva vida. Sé que el meu pare treballava al bosc i la meva mare prou feina tenia en cuidar i alimentar totes aquelles boques insaciables. Quan tenia sis anys la meva mare va morir. No em pregunteu de què, mai ho he sabut. Només sé que allò va marcar un punt d'inflexió en la vida de tota la família i va significar el principi de la desintegració del nucli familiar.
El meu germà més gran, el segon per la cua, em portava 10 anys i ell ja feia temps que treballava una mica aquí i una mica allà. Només jo no era autosuficient i suposava un llast per a tots ells. El meu pare va pensar que aquella vida no era per a una nena i em va cedir a una família que vivia a la costa de Cadis.
Recordo el dia que em vaig separar de la resta de la família i el gran trauma que això va significar. Sempre havíem estat units i jo no entenia res de res. La separació es va produir un diumenge al matí, desprès de missa. El meu pare, em va agafar de la mà i vàrem caminar una bona estona per paratges pels que mai havia passat. Finalment, el bosc va obrir-se davant meu i va deixar-me veure una cosa que no havia vist mai: la mar.
Un petit poble s'assentava davant la mar, quatre cases i poca cosa més. Només una platja i barques de pesca a la sorra. Aquella gent es dedicava a la pesca de la tonyina. Sembla ser que allò reportava més diners que treballar al bosc, com el feia el meu pare, o, com a mínim, sempre hi havia alguna cosa de menjar.
La família que em va "adoptar" era pobre, però menys que la meva família biològica. Hi havia menys fills -eren quatre nois- i sempre tenien un plat a taula. Eren gent de mar, ruda però amables a l'hora i, per sobre de tot, nobles, molt nobles. Per a una nena de sis anys allò no era important, el més important era passar de la nit al dia a tenir una família de desconeguts...

EL MOTIU

L'altre dia, ja fa més d'una setmana, estava amb un amic al lloc que jo anomeno "casa meva". Ell va treure un portàtil i va començar a escriure un article en un bloc que té. Allò em va fer gràcia i vaig pensar en quin motiu podria tenir per fer públics els seus pensaments i les seves aventures. Al vespre, mentre estàvem al llit fent una cigarreta, li vaig preguntar i em va respondre alguna cosa semblant a això: "Tots hem de tenir alguna vàlvula d'escapament de la tensió. Tots hem de tenir un moment nostre, únic i irrepetible, que només ens pertany a nosaltres i que nosaltres podem decidir com és o serà. Això és l'escriptura: l'escriptor decideix com, quan i de què escriu. És la seva decisió, ningú decideix per ell".
Em proposo escriure sobre la meva vida, de tot allò que m'ha passat, que no és poc, d'allò que m'està passant i del que m'agradaria que passés. No espereu trobar una història tipus David Copperfield ni res semblant. Per motius que ja anireu descobrint, tampoc puc ser molt concreta i precisa en els llocs, les persones -que sempre tindran un nom fictici- i els les circumstàncies en les que es desenvolupa aquesta història, la meva història.
Sé que aquest amic m'ajudarà en els primers passos i que serà el meu crític més ferotge. Si el coneguéssiu personalment, podríeu comprovar que és tan amable, dolç i tendre com exigent en la feina. Ell m'ha dit que serà exigent, molt exigent. Tant en com escric, com en sobre què escric. No pateixis amic, sé on està el límit. Tu m'ho vas ensenyar. De fet, em vas ensenyar tot el que sé sobre la feina, sobre la vida i sobre les persones. Tot.
Aquest amic ja és un habitual dels blocs des de fa anys i té un nom: L'Exorcista. Més endavant, ja us explicaré com ens vàrem conèixer, per quin motiu i quina ha estat la nostra relació durant aquests anys. El vaig conèixer quan jo tenia 19 anys, ara ja fa 12 anys, i sempre ha estat el meu millor amic i la persona que m'ha tractat més inflexiblement. També ha estat el meu millor amant -consti que la relació va començar per iniciativa meva- i l'única persona en la que confio plenament.
Però tot això forma part d'un altre post...