EL PRINCIPI.

Dilluns al matí, lleganyes enganxades i jo en un avió camí de Londres. Presses, moltes presses. Ahir al vespre em van trucar i avui m'ha sortit un encàrrec a Londres. He anat corrents fins a l'aeroport i, per poc, perdo el vol. A Londres m'espera l'Andrew, el meu contacte a Anglaterra. Ja m'ha buscat una habitació d'hotel i em té totes les coses preparades. Només falto jo...
He agafat aquella llibreta que em va regalar l'Exorcista, una Moleskine de tapes dures i negres, en la que, mentre no tingui accés a l'ordinador, aniré prenent notes del que em passi pel cap. Penso, penso i no sé com començar... Potser que comenci pel principi.

*******************************************

Vaig néixer, o això diuen -jo no me'n recordo- en un dia de primavera, el primer dia, del 1978. Tan important esdeveniment -almenys per a mi- va tenir lloc en un poblet blanc, molt blanc, de la serra de Cadis -obviaré el nom per a no donar-vos massa pistes-, de la serra de Grazalema. Sóc la filla més petita de nou germans, tots ells homes, que es dedicaven a malviure en una zona molt pobre i on el treball era una excepció en una vida dura i molt mal pagada.
No recordo amb gaire exactitud els primers anys de la meva vida. Sé que el meu pare treballava al bosc i la meva mare prou feina tenia en cuidar i alimentar totes aquelles boques insaciables. Quan tenia sis anys la meva mare va morir. No em pregunteu de què, mai ho he sabut. Només sé que allò va marcar un punt d'inflexió en la vida de tota la família i va significar el principi de la desintegració del nucli familiar.
El meu germà més gran, el segon per la cua, em portava 10 anys i ell ja feia temps que treballava una mica aquí i una mica allà. Només jo no era autosuficient i suposava un llast per a tots ells. El meu pare va pensar que aquella vida no era per a una nena i em va cedir a una família que vivia a la costa de Cadis.
Recordo el dia que em vaig separar de la resta de la família i el gran trauma que això va significar. Sempre havíem estat units i jo no entenia res de res. La separació es va produir un diumenge al matí, desprès de missa. El meu pare, em va agafar de la mà i vàrem caminar una bona estona per paratges pels que mai havia passat. Finalment, el bosc va obrir-se davant meu i va deixar-me veure una cosa que no havia vist mai: la mar.
Un petit poble s'assentava davant la mar, quatre cases i poca cosa més. Només una platja i barques de pesca a la sorra. Aquella gent es dedicava a la pesca de la tonyina. Sembla ser que allò reportava més diners que treballar al bosc, com el feia el meu pare, o, com a mínim, sempre hi havia alguna cosa de menjar.
La família que em va "adoptar" era pobre, però menys que la meva família biològica. Hi havia menys fills -eren quatre nois- i sempre tenien un plat a taula. Eren gent de mar, ruda però amables a l'hora i, per sobre de tot, nobles, molt nobles. Per a una nena de sis anys allò no era important, el més important era passar de la nit al dia a tenir una família de desconeguts...