EL VIATGE

Ja he tornat. Tot ha anat bé, molt bé. Ha estat una feina fàcil i sense complicacions. Com haurien de ser totes les feines. Al matí m'he acomiadat de l'Andrew i he tornat. No realitzaré els desitjos d'en Lupus d'anar a fer una volta per Escòcia per tal de subministrar-li unes botelles de bon whisky. Ho sento noi, la vida és així. Unes vegades es pot i d'altres no es pot.
Quan he arribat a això que en dic "casa meva" he mirat els correus d'avui i he vist que tinc un nou encàrrec. Divendres torno a marxar, aquesta vegada a Itàlia i per ser més concreta, a Palerm. Palerm és una ciutat bastant decrèpita. Hi he estat diverses vegades i sempre m'ha semblat una ciutat força ruïnosa. També és força perillosa...
Bé, tampoc m'importa massa. Jo no hi vaig a fer turisme, hi vaig per feina i això és el que importa. Demà descansaré i planificaré el proper encàrrec. Potser trucaré a un amic per si vol venir a fer unes copes.

***********************************************

Aquell valencià es deia Àngel. Quan va descobrir el meu joc, mig enfadat i clavant-me la mirada, em va dir: "vols viure?, vols malviure?, vols morir?" Em vaig quedar un moment petrificada i amb aquella decrepitud que mostrava en aquella època, li vaig dir que volia viure, malviure o el que fos. Ell em va mirar i em va preguntar: "Què estàs disposada a sacrificar?". Jo no sabia què contestar i em vaig quedar en silenci.
Van passar els minuts -per a mi tota una eternitat- i, finalment, vaig poder articular paraula: "Mata'm aquí, ara, però no em facis patir més". L'Àngel era un home de 1,90 d'alçada, musculat i que amb una sola mà hauria pogut partir-me en dos. No ho va fer. Es va quedar mirant-me i no va dir res durant uns moments. En aquell moment -i jo encara no ho sabia- començava la meva segona vida, una vida que m'ha portat a on estic ara.
Mai no oblidaré aquella mirada de l'Àngel, entre matadora i condescendent. Aquella mirada i la meva resposta van ser les coses que van fer canviar la meva vida, eliminar la meva vida anterior i començar-ne una de nova. Una nova vida molt dura però que em va salvar la vida. Si no hagués començat aquesta nova vida, jo ja estaria morta.
Sense res més a dir, l'Àngel em va citar l'endemà en un lloc concret i em va dir que portés tot el que tenia, totes les meves pertinences. Era un joc de l'Àngel, volia saber fins quin punt jo estava disposada a deixar-ho tot enrere, la meva vida, les persones que estimava, els records, les meves addiccions i la meva consciència. Tot, absolutament tot. M'havia de despullar i deixar tot el que era la meva existència a un costat. Ja mai més tornaria a ser la mateixa persona.
Al dia següent jo estava en el lloc i hora convinguts. No ens vàrem dir res. Ell estava prenent un cafè i, en veure'm va pagar, em va agafar de la mà i em va ficar al seu cotxe. Va ficar les meves poques i pobres pertinences al maleter i vàrem marxar. Al cap d'una estona estàvem a l'estació del tren de Cadis. Només va obrir la boca per tal de donar-me les darreres instruccions: Havia d'agafar un tren i anar a Barcelona. Imagineu-vos una persona de 19 anys -d'aquella època- que sense cap explicació puja a un tren per anar a l'altra punta de la península. Ho vaig fer, no tenia cap ganes de continuar amb aquella vida que portava i ell m'oferia l'oportunitat de canviar.
Es va quedar les meves pertinences i em va donar el bitllet del tren i 1.000 pessetes. Em va dir que, quan arribés a Barcelona, m'estarien esperant a l'estació. No va dir res més. Va tancar la porta del tren i es va assegurar que marxava amb mi a dins.
Finalment, el tren va arrencar i jo marxava sola, sense res i amb un destí conegut però incert...