PALERM

Si avui és divendres, això és Palerm. Palerm sempre ha estat una ciutat que no m'ha acabat de fer el pes. No em pregunteu per quin motiu, és així i no sabria dir res més. És una sensació, una manera de veure-ho.
Havia quedat amb en Luca a les quatre de la tarda però, costum italiana, no s'ha presentat més de mitja hora tard. No sé com els hi poden sortir bé les coses a gent tant poc puntual. Bé, el cas és que ha aparegut i hem pogut parlar de l'encàrrec. Hem quedat en un lloc ben curiós: el museu de les mòmies.
Quedar en aquest lloc té l'avantatge de que ningú et pot veure ni pot escoltar el que dius. Hi ha màxima confidencialitat, això si... En Luca és el típic italià que es creu que li has de caure rendida als peus. Pobre home!!! Seria amb una de les últimes persones amb les que tindria un rotllo. Per cert, encara recordo a Marfil. Encara deu estar en un hotel...
L'encàrrec era clar i ja m'han pagat per avançada, com sempre. Demà o diumenge faré la feina i tornaré el dilluns al matí. Potser, si tinc temps, faci una mica de turisme per Sicília. De moment no faré vacances. De fet, estic tot l'any de vacances. Només faig petits parèntesis per tal de fer algun encàrrec, alguna feina...

*********************************************

Desprès de viatjar una bona estona en aquell cotxe, vàrem arribar a un lloc que semblava que hi havia hagut una guerra. Tot eren edificis vells, alguns mig derruïts. Aquell home em va dir que baixés del cotxe i vàrem entrar en un d'aquells edificis. En el tercer pis -crec que era el tercer, pujar per aquella escala era una autèntica prova d'obstacles- va obrir una porta i va aparèixer un món nou. De tot el pis, només hi havia dues habitacions habitables. Em va fer entrar a una que donava a un pati de llums i va tancar la porta amb clau. Abans de tancar la porta vaig sentir que deia "això és casa teva". Només hi havia un llit, un lavabo i un WC. Res més. Semblava més una garjola que una habitació. La finestra del pati interior tenia una reixa i la porta, malgrat semblava feble, era prou forta per retenir-me.
Vaig dormir, no sé quantes hores. Estava molt cansada i ara estava captiva, però tranquil·la. De sobte, es va obrir la porta. Era aquell home amb una plata de menjar i aigua. Em va dir que no tingués pressa, que tenia tot el temps del món. Dit això va començar a parlar-me:
-Escolta -em va dir- només vull deixar unes coses clares. Mira, tu estàs aquí pel meu amic Àngel, m'ha encarregat que et recuperi i ho faré. Per aquesta porta només sortiràs recuperada o morta, de tu depèn.
Dit això va marxar i jo vaig caure en un estat de somnolència que mai havia experimentat. Cada dia era la mateixa història, cada dia igual. Desprès em vaig assabentar que em posava somnífers al menjar i a la beguda. Durant quinze dies -tampoc puc concretar el temps- vaig estar en aquest estat. Posteriorment, em va explicar que havia patit un síndrome d'abstinència molt fort i que em donava somnífers per tal d'alleugerir-ne els efectes.
Un dia, vaig despertar-me lligada al llit, però em trobava millor i no tenia cap símptoma del síndrome d'abstinència. Ell va entrar i em va mirar. No deia res, només em mirava. La seva mirada era una barreja de llàstima i de tendresa que intentava dissimular. Em va deslligar i em va dir que sortís de l'habitació.
Mentre sortia va murmurar "ara ja estàs mig bé, ara et recuperaràs". Vàrem abandonar aquell edifici i vàrem pujar al cotxe. Aquesta vegada, em va posar una caputxa i va fer que recolzés el meu cap sobre els seus genolls, de tal manera que ningú veiés que jo anava al cotxe.
Vaig pensar que el pitjor ja havia passat però m'equivocava, el pitjor encara tenia que venir....