MARFIL

Avui és dia de descans. Demà marxo a Palerm i serà una altra història. La vida, a vegades, ens proporciona petites satisfaccions corporals i espirituals. Avui n'he tingut una. He conegut una persona, a la que anomenaré Marfil, que s'ha escapat de fer-s'ho amb mi per un compromís adquirit prèviament. La nostra coneixença i presentació ha sigut com una explosió volcànica, com un regalim de fluids corporals que anuncien el moment àlgid de plaer.
Jo no sé com li a anat a aquesta persona, però jo he gaudit molt del moment. Una llàstima que no haguem pogut quedar avui mateix, una autèntica llàstima. No crec que tardem massa en quedar. Llavors, crec que donarem llibertat a les passions contingudes -del jardí- i podrem fer-nos fruir mútuament dels nostres cossos.
No vull pensar-hi més, de moment no. Ja hi haurà temps de dir-nos i fer-nos tot allò que vulguem, però jo crec que ho podem passar molt bé. No sé si aquesta persona coincidirà amb mi en que el començament ha estat molt bo. Ja m'ho dirà. M'ha estranyat molt tanta sinceritat des d'un primer moment, tanta franquesa. Fins i tot jo, que no tinc per costum fer-ho, he tingut un atac de sinceritat... potser m'estic tornant massa humana...

***********************************************

Una vegada al tren, Vaig anar al compartiment que em corresponia. Érem sis persones en un habitacle de dos metres quadrats i m'esperaven divuit hores de viatge. Un avorriment, combinat amb el principi de síndrome d'abstinència que patia, que va fer que em passés la resta del viatge al passadís, mirant el paisatge durant el dia i els estels durant la nit.
Deixava enrere una vida, curta, però una vida, la meva vida. Una vida viscuda intensament, amb un abandonament i un avortament, amb canvis constants de maneres de viure, sense cap estabilitat ni física ni emocional.
Desprès de moltes hores de viatge, per mig d'Andalusia i Castella, vàrem arribar a València. Curiosa estació la de València. El tren entrava en un sentit i surt en sentit contrari. A partir d'allà, una altra vegada la meva amiga: la mar. Aquella mar que jo havia mirat tantes vegades i que m'havia acompanyat en els pitjor i en els millors moments de la meva existència. En veure novament la mar va semblar que ja tenia alguna cosa guanyada, que ja no estava tant nua...
Vàrem passar per Castelló, Tarragona i, finalment, Barcelona. A l'entrada de Barcelona vaig percebre una olor que mai havia sentit abans. Era una olor forta, d'aire corromput, d'allò que, desprès vaig saber que en deien contaminació.
Vàrem entrar en un túnel llarg i fosc, amb el terra farcit de vies i molt lentament. El tren es va parar i vaig veure un cartell que deia "Via 11" La megafonia parlava en diversos idiomes i jo només coneixia el castellà. Vaig quedar-me al tren, com m'havia dit l'Àngel, en el meu seient. No tinc ni idea del temps que hi vaig passar. Per un moment em vaig quedar dormida -no havia dormit en tota la nit- i quan em vaig despertar el vaig veure mirant-me. Ja no quedava ningú al vagó. Tothom ja feia estona que havia baixat del tren i jo era l'única persona que hi quedava. Només jo i ell, mirant-me, seriós però encuriosit, ferm però amb un punt de tendresa.
Era de mitjana estatura, amb el cabell curt i unes ulleres fosques. Anava amb texans i amb un jersei i una jaqueta amplis. Unes sabatilles esportives acabaven el conjunt. Era una persona normal, vestida normal, en la qual mai no et fixaries. Vaig intentar dir alguna cosa i va dir-me "calla i segueix-me. Quants diners et queden? Portes alguna cosa personal?" No em va deixar respondre. En ensenyar-li el bitllet de 1.000 pessetes, encara sense bescanviar, el va agafar i em va dir "mai ensenyis les teves cartes. Si m'haguessis dit que t'ho havies gastat, jo m'ho hauria cregut i ara tindries diners".
No sabia què dir i només podia seguir-lo. Ara ja no tenia ni diners. Tampoc tenia cap cosa personal, només la roba que portava a sobre, res més. El vaig seguir i vàrem pujar al pis de dalt de l'estació, el que dóna al carrer. Allà hi havia un món de botigues, bars i altres coses que jo mai havia vist. Ell em va apressar i em va fer anar cap el seu cotxe. Una vegada al cotxe, es va treure les ulleres fosques i em va dir "si volgués, ara estaries morta. L'Àngel -nom que jo utilitzo, però que vaig saber desprès que era fals- m'ha dit si et podia cuidar i ho faré. Ho faré per ell, que és amic meu i li dec alguns favors. No et pensis ni per un moment que ho faig per tu". Dit això, va arrencar el cotxe i vàrem marxar. Jo només tenia feina a mirar la ciutat, els seus carrers, les seves gents, tot, absolutament tot...