Aquest matí he estat preparant la feina d'aquesta nit. Hem caminat amb l'Andrew pels llocs on hauré d'anar. Ha arribat un moment que ja no sento res. No noto fred ni calor. Un dia, un amic em va dir una frase que resumeix aquesta actitud: "Ni siento ni padezco". No, no sento res. Tampoc pateixo per res. Escric aquest post tres hores abans de començar la feina i no tinc cap ànsia. Estic tranquil·la, molt tranquil·la. A vegades m'espanto de mi mateixa, de allò en què m'he convertit...No us penseu que sóc una persona sense sentiments. No, no és això. Tinc sentiments, és clar que sí. El que passa és que no puc barrejar feina i sentiments. Per dinar hem menjat un chips & fish i m'ho he passat molt bé amb l'Andrew. Per un moment he oblidat per quin motiu estava aquí, a Londres. Mai em passaria pel cap tenir cap història amb l'Andrew. Entre d'altres coses té 52 anys i a mi m'agraden més joves... I, per sobre de tot, treballem junts.
********************************
Quan l'endemà vaig obrir els ulls ja era clar. Sentia una remor desconeguda però molt tranquil·litzant. Era la mar. De sobte, una dona va entrar a l'habitació. Era la dona d'aquella família. Aquella dona es convertiria en la meva mare. Era una vida dura, això si, però sentia que intentaven estimar-me i mai van fer distincions amb la resta de fills. Durant els següents anys, la meva vida va transcorre feliç, malgrat que no podia oblidar el meu pare i els meus germans. Mai més els he tornat a veure...
Anava a l'escola al poble del costat, a uns dos quilòmetres, caminant. Allò va significar conèixer altres nens, altres coses. Un món nou es va obrir davant meu. Vaig sentir la passió de l'aprenentatge, de la cultura, de saber què volia. Vaig aprofitar molt bé allò que se m'oferia i que mai m'haurien pogut oferir a casa dels meus pares biològics.
Els anys passaven i jo m'anava convertint en una noieta força maca. Era, i soc, rosseta, prima i les meves formes físiques no estaven, ni estan, malament (m'atreviria a dir, per l'èxit amb els homes, que força bé).
En arribar als dotze anys em vaig convertir en dona. Això va significar una nova experiència, una nova forma de veure les coses. A curt termini, però, em portaria problemes. En aquella època, no hi havia tanta informació sexual com ara i tampoc tant coneixement sobre mètodes anticonceptius. Amb catorze anys, en acabar l'EGB, vaig quedar-me embarassada.
Un noi rosset, d'ulls blaus com la mar que veia cada dia, va ser el meu primer amor. Mai m'he penedit d'aquella època, del que va passar. L'estimava, l'estimava molt. Era dos anys més gran que jo i n'estava profundament enamorada.
Allò va significar un trencament amb la meva família adoptiva. Mai més va ser el mateix, mai... La vergonya els aclaparava i jo no sabia com explicar-los que no era la meva intenció fer-los patir. Uns mesos abans de parir, vaig abortar. De forma natural, sense proposar-m'ho ni provocar-ho, el meu fill va decidir que aquest no era un món per a ell i va morir-se. Va ser brutal. Mai podré oblidar aquells dies. Jo estava en un conflicte permanent. D'una banda sentia molt la mort del meu fill i d'una altra banda sentia un alleugement per no continuar fent patir a aquella gent que tan bé m'havien tractat.
Els anys posteriors vaig estudiar BUP i COU, que em vaig treure amb penes, treballs i, suposo, en gran part gràcies a la persistència que sempre m'ha caracteritzat. Van ser anys molts durs, especialment el darrer, en el que vaig tenir temps de provar i enganxar-me a substàncies que no recomano a ningú. Volia fugir, fugir de tot. Quan vaig perdre el meu fill, era jove i no m'adonava del que estava passant. En passar els anys, el sentiment de culpa cada vegada era més fort i pesant com una llosa.
Poc desprès de fer divuit anys vaig marxar de casa i vaig viure prop d'un any en un estat decrèpit, absent i alienada. Cada vegada estava caient més baix, i només em podia esperar un futur molt cert: la mort. Les meves addiccions cada vegada eren més fortes. Per a subsistir em dedicava a freqüentar festes on no tenia cap inconvenient en lliurar-me a qui fos per tal d'aconseguir uns quants diners. La costa de Cadis s'havia convertit en zona de vacances de les famílies riques de Madrid i era fàcil aconseguir diners. Només es tractava d'engalipar aquells nois que encara no havien sortit de l'ou, però amb les carteres plenes de diners.
Un dia vaig cometre un error (a la llarga, un gran encert) i vaig intentar engalipar a un home bastant més gran que jo, d'uns 50 anys. No era de Madrid, era de València. No estiuejava, vivia allà.
Però això, ja us ho explicaré un altre dia.
Anava a l'escola al poble del costat, a uns dos quilòmetres, caminant. Allò va significar conèixer altres nens, altres coses. Un món nou es va obrir davant meu. Vaig sentir la passió de l'aprenentatge, de la cultura, de saber què volia. Vaig aprofitar molt bé allò que se m'oferia i que mai m'haurien pogut oferir a casa dels meus pares biològics.
Els anys passaven i jo m'anava convertint en una noieta força maca. Era, i soc, rosseta, prima i les meves formes físiques no estaven, ni estan, malament (m'atreviria a dir, per l'èxit amb els homes, que força bé).
En arribar als dotze anys em vaig convertir en dona. Això va significar una nova experiència, una nova forma de veure les coses. A curt termini, però, em portaria problemes. En aquella època, no hi havia tanta informació sexual com ara i tampoc tant coneixement sobre mètodes anticonceptius. Amb catorze anys, en acabar l'EGB, vaig quedar-me embarassada.
Un noi rosset, d'ulls blaus com la mar que veia cada dia, va ser el meu primer amor. Mai m'he penedit d'aquella època, del que va passar. L'estimava, l'estimava molt. Era dos anys més gran que jo i n'estava profundament enamorada.
Allò va significar un trencament amb la meva família adoptiva. Mai més va ser el mateix, mai... La vergonya els aclaparava i jo no sabia com explicar-los que no era la meva intenció fer-los patir. Uns mesos abans de parir, vaig abortar. De forma natural, sense proposar-m'ho ni provocar-ho, el meu fill va decidir que aquest no era un món per a ell i va morir-se. Va ser brutal. Mai podré oblidar aquells dies. Jo estava en un conflicte permanent. D'una banda sentia molt la mort del meu fill i d'una altra banda sentia un alleugement per no continuar fent patir a aquella gent que tan bé m'havien tractat.
Els anys posteriors vaig estudiar BUP i COU, que em vaig treure amb penes, treballs i, suposo, en gran part gràcies a la persistència que sempre m'ha caracteritzat. Van ser anys molts durs, especialment el darrer, en el que vaig tenir temps de provar i enganxar-me a substàncies que no recomano a ningú. Volia fugir, fugir de tot. Quan vaig perdre el meu fill, era jove i no m'adonava del que estava passant. En passar els anys, el sentiment de culpa cada vegada era més fort i pesant com una llosa.
Poc desprès de fer divuit anys vaig marxar de casa i vaig viure prop d'un any en un estat decrèpit, absent i alienada. Cada vegada estava caient més baix, i només em podia esperar un futur molt cert: la mort. Les meves addiccions cada vegada eren més fortes. Per a subsistir em dedicava a freqüentar festes on no tenia cap inconvenient en lliurar-me a qui fos per tal d'aconseguir uns quants diners. La costa de Cadis s'havia convertit en zona de vacances de les famílies riques de Madrid i era fàcil aconseguir diners. Només es tractava d'engalipar aquells nois que encara no havien sortit de l'ou, però amb les carteres plenes de diners.
Un dia vaig cometre un error (a la llarga, un gran encert) i vaig intentar engalipar a un home bastant més gran que jo, d'uns 50 anys. No era de Madrid, era de València. No estiuejava, vivia allà.
Però això, ja us ho explicaré un altre dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada