EL RETORN

Torno, sí, demà torno. No he volgut tornar directament des de les illes Caiman i retorno via Londres. He aprofitat per anar a comprar una mica i demà ja torno a casa. He perllongat més del previst les meves vacances però ho necessitava. Necessitava estar out of order uns quants dies. Ja s'havia convertit en una qüestió de salut mental. 

Malgrat no he publicar cap article des de fa dies (francament, tenia coses més interessants per fer), si que he estat pendent dels blocs que segueixo d'una manera assídua. He vist molts canvis: La marmota ja no publica, la comtessa ha retornat, i sembla ser que el món s'ha mogut molt des de que jo vaig marxar.

Bé, aquí estic jo per a moure'l una mica més. M'he de posar al dia de moltes coses (oi, Exor?). Us reitero el que us vaig dir en el meu darrer article: les illes Caiman són una passada. Val la pena anar-hi. La tranquil·litat, les platges meravelloses i la gentilesa de la gent són únics i incomparables.

De moment ho deixo, demà m'he de llevar d'hora per agafar l'avió. Ja us faré cinc cèntims de com continua la meva indescriptible vida. Petons a tots. 

JO M'HI VULL QUEDAR!!!!!

Ja fa uns dies que gaudeixo de la meva estada a les illes Caiman i sembla que el temps passa d'una altra manera, amb un altre ritme, amb un altre tempo. Jo m'hi vull quedar!!!!  No vull tornar!!! Llevar-se tard, vida tranquil·la i plaers diversos.

Ara ja he acabat els temes financers que em van portar aquí i ja em puc dedicar a gaudir d'aquest meravellós lloc. Només em cal una cosa: la companyia del meu millor amic i amant. Aquí hi tinc el banquer que us comentava en el meu darrer post, però no és el mateix. És un anglès una mica estirat que -no us ho vull negar- és un bon amant, però de curt recorregut. No és com l'Exor -de fet, pocs n'hi han com ell- ni té gaires possibilitats de fer-li una competència seriosa.

La foto és de la piscina de l'hotel. Un hotel meravellós, tot sigui dit. Ara m'he llevat i encara tinc la ressaca de la jornada de busseig d'ahir. Vàrem estar al corall, tot envoltats de peixos de mil colors. Si un dia em retiro -ja falta poc- potser faré un pensament i vindré a viure aquí. 

Us deixo, vaig a esmorzar. Un meravellós esmorzar amb tot de fruites tropicals. D'aquí a uns dies ja torno -per sort, encara em queda més d'una setmana- i ja us faré una crònica més extensa de com m'ho he passat.

Suposo, que molts de vosaltres ja heu tornat a treballar -ho sento- i que tornareu a enfrontar-vos amb tota la tensió del dia a dia. No us hi encaparreu, els mesos han de passar i tornarà a arribar l'estiu amb les seves vacances. Fins llavors, gaudiu dels petits moments que ens proporciona, egoistament, la vida.

PASSAR COMPTES

Ho veieu? Doncs jo ho veuré passat demà i durant quinze dies. Marxo uns dies de vacances a les Illes Caiman. Des de fa uns anys, quinze dies de la meva vida anual els passo allà. És l'època en la que descanso de veritat, allunyada de tothom i -dit sia de pas- aprofito per veure l'estat de les meves finances. 

Aquest lloc és meravellós. El vaig descobrir fa anys per motius financers i, el que va començar essent una visita de negocis, ara s'ha convertit en una destinació on em retrobo amb la calma, els passejos per la platja -sense cap tipus de borinots- i una gent avocada a fer-me la vida agradable.

No sé si, durant aquests dies, podré escriure en el bloc. En tot cas, prepararé uns quants post a mà i ja els penjaré. Quantes ganes tinc de veure el meu banquer!!! Dos motius m'impulsen a dir això: per veure quins nous tractes em fa i també per veure'l a ell. El tindríeu que veure!!! Un noi rosset, d'uns quaranta anys, molt atractiu i que no té parella. Cada any em tracta com una reina i jo li agraeixo. Només té un petit defecte: mai tindrà la passió i l'experiència de l'Exor. Una llàstima!!!

Avui no faré una segona part d'aquest post -on us explico la meva vida passada- he de fer les maletes i vull repassar tots els detalls del que m'he d'emportar. D'altra banda, he de repassar tots els encàrrecs que m'han et uns amics, que comparteixen la seva passió per aquestes illes -uns financera i d'altres turística- i que hauré de satisfer.

Només us vull dir, per acabar, que li he trobat el gust a això de tenir un bloc. L'Exor m'ho va recomanar i la va encertar. Em relaxa, em motiva i em serveix per recordar tot allò que jo ja creia oblidat. Continuaré escrivint, sens dubte, quan retorni. Provaré si des de l'hotel puc continuar publicant els meus posts. Si és així, no us deixaré en pau. Us continuaré explicant la meva vida en fascicles.

Fins aviat.

FESTA GROSSA.

Ahir a la tarda vaig retornar de Palerm. Per la tarda vaig trucar a l'Exor i vàrem sopar junts. Tenia molts dubtes i si hi ha una persona per la que em deixo aconsellar és per ell. Va arribar tard, cosa impensable en ell, però es veu que va ser a conseqüència d'una amiga seva de la feina. Bé, acceptaré "pulpo" com animal de companyia. No, és broma. Sé que si em va donar una explicació és voluntàriament i, per tant, no tinc motiu per posar-ho en dubte.

La nit va acabar com sempre: L'Exor es va quedar a dormir a casa i això sempre és una bona notícia. Sé que, darrerament, té molts mals de cap i, de tant en tant, necessita distreure's. Avui he dormit fins tard, ell ja havia marxat, i m'he posat a mirar el seu bloc. Si vols saber quin és el seu estat d'ànim, has de llegir el seu bloc. En persona, sembla de gel i mai expressa els seus sentiments obertament.  Dolcet, avui t'he sortit bé, molt bé. El darrer paràgraf, el del teu nou llibre, està força bé. Té força, aquell punt d'ironia i una càrrega sentimental molt força. M'agrada, m'agrada molt. Avui, que ens tornem a veure, li preguntaré de què va això del sopar amb dones. Diu que l'únic home serà ell. Quin perill!!!!!.

Avui festa grossa, per això escric el post tant aviat. Avui sopar amb els amics: L'Exor, en Ronin, en Lupus, l'Aranya, l'Islero... Un grapat d'amics que ens coneixem des de fa molt de temps i que volíem quedar un dia per tal d'explicar-nos les darreres vivències. Som un grup molt divers on hi conflueixen diverses mentalitats, diverses maneres de veure el món, diverses maneres de vestir, diverses maneres de fer. Només tenim una cosa en comú: la persona que ens va introduir en aquest món i que ens va instruir i entrenar a tots: l'Exor.

Com que sé que ell no llegirà aquest post fins que s'hagi acabat tot -ara deu estar camí de BCN- us confessaré que la resta del grup li hem preparat una sorpresa que sabem que ell apreciarà molt. No costa gaire de fer feliç l'Exor. Només cal tocar-li la fibra sensible i això només es pot fer d'una manera: reunir totes les persones que ell aprecia i fer-li evident aquest apreci. Molts dels que ens reunim avui li devem la vida i estaríem disposats a oferir-li la nostra. Ell ho va fer primer per nosaltres d'una manera desinteressada.

Demà, si em queden forces, ja us explicaré com ha anat.

******************************************************

Els dies passaven a la casa del bosc. Varen passar les setmanes, els mesos... i en Sandro no parava d'ensenyar-me coses. La seva vida i la meva eren duals: de dia m'exprimia fins a l'extenuació, fent-me bordejar la bogeria, i de nit era un amant magnífic que em feia embogir de plaer. Un dia, mentre fèiem una cigarreta al llit li vaig preguntar:

-Ets capaç d'estimar? No vull dir tenir sexe, vull dir estimar, enamorar-te.

-Si, si que en sóc capaç. Però ara, en aquestes circumstàncies, no puc fer-ho. Per cert, quan em vulguis preguntar una cosa, fes-ho, fes la pregunta correcta. -va respondre, sabedor que jo havia intentat donar-li la volta.

-D'acord. M'estimes?

-No puc estimar-te. Ja veuràs que aquesta vida és molt complicada i, si fos precís, t'hauria de matar. Estimar-te seria un inconvenient -va respondre lacònicament, amb una fredor que feia por.

-Parles de la mort com si fos una cosa natural, com si no t'importés matar.

-La mort és un fet natural. Nosaltres només variem el moment en el que esdevé. La mort és inevitable, un dia o altre passa....

-Has matat alguna vegada -vaig fer-li aquesta pregunta sabent-ne la resposta. No m'interessava si ho havia fet o no, m'interessava la visió que en tenia ell.

-Ja t'he vist...ja saps que sí, que he matat gent. Mira, per a matar algú has de pensar que és un acte natural, ho has de fer com si fos un procés més de la vida i sent conscient que si no ho fessis tu, igualment aquella persona moriria un dia o altre. No hi donis més voltes, és així. El més important no és la preparació tècnica que et permet matar algú. El més important és la preparació psicològica que et permet fer-ho fredament -les meves pulsacions no pugen de 70- i no tornar-hi a pensar amb posterioritat. Fer-ho d'aquesta manera t'evita molts problemes.

-Forma part del meu entrenament? -vaig preguntar-li amb la vana esperança que em digués que no.

-No només forma part del teu entrenament, formarà part de la teva vida. No et preocupis, ja t'ensenyaré a fer-ho i a oblidar-te'n. És més important saber oblidar-te'n que aprendre a fer-ho. Matar algú és molt fàcil, molt més del que la gent es pensa. El que és difícil és viure sabent que ho has fet i no poder explicar-ho a ningú. Per aquest motiu, el millor és oblidar-ho.

En aquell moment, volia fer-li una altra pregunta però ell em va posar un dit sobre els llavis. Em va fer un petó i vàrem tornar a fer l'amor -jo preferia pensar que fèiem l'amor i no que, simplement, follàvem-una i una altra vegada...

CONTINUAR ENDAVANT

Avui -a primera hora del matí- he fet la feina i demà deixo Palerm. He aprofitat la resta del matí i part de la tarda per anar a Corleone, un poble prop de Palerm. El meu amfitrió m'ha volgut presentar un familiar seu i hem dinat a casa seva. També, una vegada ha començat a córrer el vi m'ha confessat quin va ser l'inici de la seva relació amb l'Exor. Potser us ho explico en un pròxim post. Primer li he de demanar autorització -penso que és el correcte- a l'Exor.
Una vegada més, el sentiment de no ser ningú per a ningú m'ha tornat a embargar. Moltes vegades penso que no importo a ningú, que no tinc família i que a ningú li preocupa la meva sort. No us preocupeu, aquest és un sentiment que em ve i em retorna cada dos per tres. Ja hi estic acostumada i no en faig cabal. Quan veig gent, com el meu amfitrió, gaudint de la seva família, em ve aquest sentiment. Digueu-ne enveja, enveja sana.
Com us deia, demà retorno i vull anar a la platja. Si bé estic força morena, encara puc fer que aquest color torrat de la pell es fixi més. Decidit: el dissabte a la platja! Hi penso anar sola, vull pensar i escriure una mica, i al vespre ja quedaré amb algun amic. Em sembla que necessito que m'estimin una mica i d'això només conec a una persona que sap fer-ho. El trucaré i, sabent com és ell, sabrà què és el que necessito. Ell té aquesta habilitat: sap què em passa pel cap en cada moment i sap com treure'm les cabòries del cap en un moment. Em penso que em coneix millor que jo mateixa. A vegades hi penso i em molesta que sigui així però, d'altra banda, sempre és una avantatja tenir un mirall que et parla, una persona que no et menteix per pietat, que aboca les seves opinions de forma clara i descarnada, sense miraments, fen-te reaccionar i fen-te veure allò que tu et negues a veure. Amics així n'hi ha pocs, molt pocs.

************************************************

Aquella nit van passar moltes coses. No podia dormir. Aquell silenci al porxo, només trencat per la frase lapidària i condescendent d'en Sandro, m'havia fet reflexionar però també m'havia fet por. Quina nova tortura em preparava? Per quin motiu s'havia mostrat tant condescendent?
Vaig pensar en jugar-m'ho tot a una carta i vaig fer el que no havia de fer. Em vaig posar només una samarreta i vaig sortir de la meva habitació. Al final del passadís hi havia l'habitació d'en Sandro i vaig pensar en anar a parlar amb ell. No, no volia parlar amb ell, volia tenir sexe amb ell. Havia arribat un moment que aquell home despertava els meus instints més primitius. La seva seguretat, la relativitat amb la que afrontava els problemes, la seva impertorbabilitat, em feien posar a cent.
Vaig caminar vacil·lant pel passadís, mig nua i descalça. La fusta del passadís cruixia sota els meus peus. En arribar a la porta, vaig esperar-me un moment. Sabia el que estava fent? Vaig pensar que ho podia perdre tot, que allà es podia acabar tot. No obstant, ho havia de saber. Tenia la necessitat de saber si ell sentia alguna cosa per mi, si li despertava algun tipus de sentiment, encara que fos un sentiment purament físic i sexual.
Vaig obrir la porta intentant no fer soroll i vaig veure el seu llit -de llençols blancs- tot a fosques, amb l'única claror de la lluna que entrava per la finestra. Em vaig ficar al llit i em vaig abraçar a ell. Sorpresa! Ell no hi era. Havia ficat el coixí al llit per tal d'enganyar-me i estava assegut en una cadira, a tocar de la porta. Va començar a riure, com mai més l'he vist a riure. Quina humiliació!
De sobte, va parar de riure i va començar a parlar:
-Ho sento, t'he sentit com caminaves pel passadís i no he pogut resistir-me a jugar-te-la.
Em vaig fixar en ell i vaig veure una cosa que em va corprendre: tenia una pistola a la mà i m'apuntava. Estava completament nu. Vaig poder veure, entre les ombres, un cos fort i proporcionat. Us mentiria si us digués que no em vaig fixar en el seu sexe. En aquells moments, jo tenia un ull posat en la pistola amb la que m'apuntava i l'altre ull en el seu membre, que es feia notar.
Es va aixecar i em continuava apuntant amb la pistola. Llavors va encendre el llum i vaig poder veure el seu cos en tota la seva esplendor. No era espectacular però m'encantava. En aquell moment va tenir una reacció increïble: va tirar la pistola sobre el llit, en el que jo jeia, i va tornar a parlar:
-Agafa-la!
-No

-T'he dit que l'agafis!
Vaig agafar la pistola.
-Ara, apunta'm! Fes-ho!
Amb mans tremoloses vaig apuntar cap a ell.
-Dispara! Prem el gallet!.
-No puc! -vaig dir, mentre començava a plorar.
-Fes-ho! O seré jo qui et dispari...
-No puc!
Va avançar i es va acostar a mi. Es va posar de genolls mentre agafava la pistola pel canó i el recolzava al seu pit.
-Dispara, t'he dit!
-No puc, no puc fer-ho...
Llavors, ell va agafar-me la mà i va obligar-me a disparar. Res, ni un tret. La pistola no estava carregada.
-No confiïs mai en el que et sembla veure! No confiïs mai en el que et diuen! No demostris mai sentiments quan tens una arma a la mà!
Dit això, mentre jo estava cargolada sobre el llit plorant desconsoladament, ell va agafar l'arma i la va carregar. Em va apuntar al cap.
-Ara si, ara està carregada. Ara et podria matar! Marxa, no et vull veure. Canviaries la teva vida per un polvo, per un miserable polvo?
En aquell moment em vaig abalançar sobre d'ell i el vaig abraçar amb la pistola apuntant-me a l'estómac.
-Tu decideixes: o em mates, o follem ara mateix! -li vaig dir mentre me'l menjava a petons.
D'un cop de mà em va apartar. Va guardar la pistola al calaix de la tauleta de nit i em va mirar, assegut al llit.
-Ja t'he dit, fa unes hores, que no. No barrejo mai feina i plaer.
-Llavors, no treballis aquesta nit! -vaig dir-li amb veu desesperada.
No va dir ni una paraula. Em va besar i, a partir d'aquell moment, va semblar que no havia fet altra cosa en la seva vida que fer l'amor. Ho feia com ho feia tot en la vida: a consciència, buscant la perfecció, sabent buscar el moment oportú per iniciar cada nova variant d'un mateix acte.
Us puc assegurar que aquella nit la recordaré cada dia de la meva vida. Mai no havia gaudit tant d'un home! Quin home! No es va limitar a fer-ho una vegada. En Sandro em va sorprendre. Mai en tenia prou. Feia l'amor de la mateixa manera que feia la feina: ho donava tot, sense reserves, deixant-hi la vida si era precís.
L'endemà al matí, en despertar-me, ell ja no era al llit. Vaig baixar a la cuina i ella estava allà assegut, fent un cafè. Vaig acostar-me i li faig intentar fer un petó. D'una revolada va agafar un ganivet de cuina i me'l va posar al coll.
-Ara ja torno a estar treballant, recorda-ho i no tindrem problemes!
Va seure i continuà prenent-se el cafè. Havia deixat les coses clares. Jo no vaig obrir la boca. Només pensava -i admirava- la seva capacitat de separar les coses, els sentiments, els diversos aspectes de la vida... Una vida que seria molt dura de dia... i molt plaent de nit!

CALOR, CALOR, CALOR...

Fa calor, molta calor a Palerm. Bé, sort que en aquest palauet, situat a les afores, sembla que l'aire sigui una mica menys calent. Aquest matí em estat al centre de Palerm i semblava que acabaríem escalivats. Sort que en Luca m'ha convidat a un gelat! En Luca és un home corpulent, de prop de dos metres, que quan aguantava el seu gelat amb aquelles mans enormes quasi bé no se li veia.
Suposo que aquest home, el dia que s'empipa, ha de ser temible. Millor no buscar-li les pessigolles i tinguem la festa en pau. El dia que me'l va presentar l'Exor em vaig quedar impressionada i, per moltes vegades que el vegi, ho continuo estant.
El Palauet és una monada. És vell i una mica decrèpit però una monada. El seu propietari, la família del qual hi viu des de fa generacions, sempre ha format part de la tradició siciliana i ha mantingut viu l'esperit honorable. És un tot un cavaller. El seu fill va morir en una revenja entre famílies i aquest home és un honorable ancià de mirada dura, de poques paraules però molt amable amb mi.
Ahir, quan vaig arribar, m'estava esperant a la porta del palauet. El viatge des de l'aeroport l'havia fet amb en Luca i vaig poder comprovar la devoció i submissió respectuosa que manté en Luca en relació amb aquest ancià. La demostració de respecte que es van fer en retrobar-se va ser molt impressionant i reveladora de la naturalesa de la seva relació. Desprès de saludar-me molt respectuosament, em va acompanyar a la meva habitació. La seva demostració de respecte durant tot aquest temps, no obeeix a altre cosa que al contracte que tenim i, per sobre de tot, al respecte que té per l'Exor. Ell m'ha recomanat i aquest home sembla que reencarni el respecte que sent per ell -sens dubte guanyat a través del anys- en mi.
Ara m'he llevat de la migdia de desprès de dinar i encara tinc la pell suada. Quan acabi aquest post em dutxaré i li diré a en Luca que em torni a portar al centre. Hem de veure què han aconseguit fer el ajudants que m'ha proporcionat la part contractant. Aprofitaré per a quedar-me a sopar a Palerm. En Luca m'ha dit que em portaria a un local on solia anar amb l'Exor. Aquí tenen una devoció tan gran per l'Exor que si els digués alguna cosa desplaent sobre ell, em matarien!

********************************************************

Estàvem preparant el sopar. Jo m'havia dutxat i canviat la roba i, maliciosament, només m'havia posat una samarreta molt ampla i llarga. Ell ni s'immutava. Ni una sola mirada a un cos que se li oferia, res. Mentre jo pelava unes patates per fer una truita, ell feia una amanida. En netejar el ganivet a la pica se m'havia mullat la samarreta -no de forma causal- i s'evidenciaven els meus pits. Ni cas, ni mirar-los. Vaig arribar a pensar que era gai o que era insensible a qualsevol estímul sexual. Vaig fer un darrer intent i vaig passejar-me tant com vaig voler pel davant seu per tal que no tingués més remei que veure'm.
-No t'hi esforcis. Això passarà quan jo vulgui -va dir-me en Sandro, indiferent als meus encants.
-Què vols dir? -vaig replicar en un intent d'amagar allò que era evident.
-Si hagués volgut tenir algun embolic amb tu ja l'hauria pogut tenir. D'altra banda, ara estic treballant i mai barrejo treball i plaer. Per molt que papallonegis davant meu mig nua, no cauré. De dones com tu, tant atractives i més, n'he conegut moltes. No esperis que vegi en tu alguna cosa especial i inabastable per a mi. No tinc cap intenció d'embolicar-me amb tu.
-Perdona, he sigut una estúpida. No sé que pretenia. Ho sento.
-Tranquil·la, has fet una cosa bé. Has utilitzat les teves armes per tal d'intentar suavitzar la teva posició davant meu i davant l'entrenament. Ho has intentat... però jo ja sóc molt vell per a caure en el teu parany.
-No tornarà a passar, ho sento, de veritat.
-No m'ho crec, si ets intel·ligent -i normal, d'altra banda-ho tornaràs a intentar. Quant més dur sigui l'entrenament, més intentaràs lliurar-te'n i només tens una manera de fer-ho: intentant seduir-me. Ho trobo normal, però també et faig un advertiment: no ho aconseguiràs.
Vàrem sopar en silenci. De tant en tant, em mirava i continuava menjant, com si res no hagués passat. Acabat de sopar vàrem rentar els plats i vàrem sortir al porxo a fer un cigarret i una copa. Encara no ens havíem dit ni una paraula.
-No hi pensis, Nikita. No hi pensis més. Ho has intentat i no t'ha sortit bé, res més. Jo no t'ho retrec, ans al contrari, crec que és important que ho hagis intentat. Això vol dir que comences a entendre la situació i que el teu instint de supervivència està funcionant. Vol dir que t'importa la teva vida. Quan jo et vaig conèixer, res t'importava. T'hauria pogut matar i tu no haguessis lluitat per la teva vida. Ara estic segur que ho faries.
Jo no vaig contestar-li. En acabar la cigarreta i la copa vàrem anar a dormir...

TORNAR A MARXAR

Demà torno a marxar. Repeteixo Palerm. Aquesta ciutat i, en general tota l'illa de Sicília, em dóna molta feina i molt ben pagada. En Luca, el meu contacte, ja em té preparat l'allotjament. Aquesta vegada he estat convidada a una casa particular. En realitat, és un palauet a les afores de Palerm. La persona que em contracta ha tingut la gentilesa d'allotjar-me a casa seva.

A mi no m'agrada massa això d'allotjar-me a casa del client. Prefereixo que em facin l'encàrrec i anar per les meves. En aquesta ocasió no he pogut negar-m'hi. L'oferiment me l'ha fet una persona que és de la confiança de l'Exorcista i això ja és una gran garantia. Va ser ell qui, quan es va retirar d'aquesta feina, me'l va presentar i em va recomanar.

La feina, aquesta vegada, és complicada i requerirà una estança prèvia de diversos dies. Fent servir una frase del meu mestre "les coses que es planifiquen bé, normalment, surten bé".Té raó, molta raó i l'experiència em demostra que això és una gran veritat. En la meva feina -i abans la de l'Exor- només tens una oportunitat i l'has d'aprofitar. No hi ha segones oportunitats. L'èxit o el fracàs depèn de tenir prevists tots els imprevistos i totes les dificultats que es poden presentar, en no deixar res a la improvisació. Ja us faré cinc cèntims de la visita turística que em permetré fer durant aquests dies de preparació de la feina.

******************************************************

Una vegada sola al bosc, amb els ulls embenats, vaig comptar fins a 500 com m'havia dit en Sandro -vaig fer una mica de trampa i no vaig tenir paciència d'arribar-hi-, i em vaig treure la bena dels ulls. Vaig mirar al meu voltant i no hi havia ningú. Un gran silenci em rodejava. El bosc té els seus propis sorolls però, quan hi ha un intrús, pot ser molt silenciós.
Durant el camí fins el punt on m'havia de deixar sola, en Sandro, m'havia donat unes quantes instruccions i unes nocions bàsiques d'orientació. Ell m'havia dit que la casa estava en direcció nord respecte a aquell punt. Vaig mirar l'escorça dels arbres, com m'havia indicat ell i vaig determinar el punt nord per la molsa que hi creixia. El nord és l'únic lloc on no hi toca mai el sol i, per tant hi ha més humitat. Vaig pensar que era fàcil, només es tractava de seguir les marques de l'escorça dels arbres i intentar calcular el temps que havíem tardat en arribar a aquell punt.
Gran error el meu. Quan portava caminant molta més estona de la que seria normal, vaig recordar una frase que en Sandro repetia moltes vegades: "No confiïs mai en ningú, dubta inclús de tu mateixa". M'havia enganyat. La casa no estava en direcció nord. Vaig desfer el camí i vaig tornar al punt de partida. Em va costar molt trobar-lo i em començava a neguitejar. Estava sola, desorientada i sense cap dada de confiança que m'indiqués el camí de la casa. Començava a tenir una sed brutal i estava sense aigua i sense menjar. Havien passat moltes hores des de que en Sandro m'havia deixat al bosc i no havia avançat gens.
Em vaig posar a plorar. Vaig plorar molt, com si fos la darrera oportunitat que tingués per plorar i hagués d'esgotar totes les meves llàgrimes. Al cap d'una estona em vaig asserenar i vaig decidir jugar-me la vida a una carta. Vaig pensar molt. Intentava recordar mentalment quines sensacions havia tingut en el recorregut des de la casa fins on m'havia deixat en Sandro. Recordava que havíem donat la volta pel darrera de la casa i això suposava que havia d'anar en direcció sud. Vaig començar a caminar en direcció sud, però en encara quedava una cosa molt important: havia d'estar pendent de les trampes que deia en Sandro que m'havia parat al bosc.
Vaig caminar amb molta cura i res, no notava res. No trobava cap de les trampes que ell em deia que havia parat. Quan ja era fosc, vaig veure les llums de la casa. En Sandro m'havia deixat a menys d'un quilòmetre de la casa. Havíem estat caminant donant voltes i m'havia deixat molt a prop. Estava molt empipada, s'havia burlat de mi.
Quan vaig arribar a la casa, el vaig trobar fumant al porxo i prenent-se un whisky. Ell va dir la primera frase:
-Ja em pensava que havies intentat travessat el bosc i que eres morta -va dir rient.
-Ets un fill de puta! -li vaig dir molt empipada, mentre intentava etzibar-li un cop de puny.
Ell va esquivar el cop sense deixar anar el got de whisky i, rient, em va dir:
-No t'emprenyis amb mi, emprenyat amb tu mateixa. La vida que estava en joc era la teva i tu ets la primera que havies de posar tot de la teva part per a conservar-la.
Vaig tornar a plorar i ell, impertèrrit només em mirava mentre continuava apurant el seu got i la seva cigarreta.
-M'haguessis deixat morir? -li vaig preguntar.
-No ho dubtis ni per un moment. Jo no estic aquí per a salvar-te la vida. La meva feina és entrenar-te per tal que no necessitis que ningú te la salvi. Ja t'ho vaig dir el primer dia o aguantes o et mores, així de fàcil. Si necessites que algú estigui pendent de tu, faràs que aquesta persona també mori.
-Però...
-Però, què? Jo he sigut molt clar des del principi. Encara et queda el més dur, l'entrenament psicològic. T'avançaré una cosa: series capaç de ficar-te al llit amb una persona que et repugnés per tal de fer una feina? Pensa-t'ho, mai t'he dit que això fos fàcil. Mira també t'avançaré una cosa: si sobrevius al meu entrenament, podràs fer una vida magnífica amb despeses pagades i amb un bon sou. Tindràs tots els luxes al teu abast i coneixeràs molta gent interessant. D'altra banda, si ets intel·ligent, podràs estalviar per quan siguis gran.
En aquell moment vaig pensar en el que m'estava dient i em semblava raonable. Per un moment vaig voler saber una mica més d'ell i vaig pensar que, ara que havíem de sopar, era bona hora per tal d'intentar saber alguna cosa més d'ell. Si bé, físicament, no era cap cosa de l'altre món, aquella fredor, la seva impertorbabilitat i la seva duresa em resultaven molt atractives i excitants. D'altra banda, ja feia prop d'un mes i mig que estàvem junts i jo no tenia relacions sexuals des de feia més temps. M'envaïa una gran curiositat de saber com havia de ser en Sandro al llit. La cosa prometia i més desprès del comentari que m'havia fet abans sobre mantenir relacions amb una persona qualsevol.....

MATINADA PLAENT

Finalment, vàrem quedar ahir a la nit l'Exor, l'Araña i jo. Un sopar, unes -poques- copes i molta nit per viure-la. Sempre que quedem nosaltres tres, sabem com acabarem. Ni tant sols ens plantegem una altra possibilitat d'acabar la nit. Acabar els tres al mateix llit és un fet natural, una manera com una altra de cloure una jornada fantàstica.
Mentre escric aquest post, l'Exor i l'Araña dormen -el cap d'ella sobre el seu pit- com si el que passa al món no anés amb ells. La visió dels seus dos cossos despullats, em recorda els moments meravellosos i plaents que hem viscut aquesta nit. Jo també dormia amb ells fa una estona. Un dia l'Exor m'explicarà com s'ho fa per a poder fer-nos gaudir tant a l'Aranya i a mi. M'ho ha d'explicar!!!. He conegut molts homes i molt pocs com ell. Ahir al vespre, mentre sopàvem, l'Aranya li va preguntar i ell es va fer el boig.
La propera setmana torno a marxar fora, lluny. Sempre em queda el record d'aquestes nits, d'aquestes trobades entre els tres. Aquestes trobades són molt esporàdiques però intenses. Amb l'Exor ens veiem més -em consta, però no m'importa, que ell també es veu amb l'Araña- i ens ho passem molt, però que molt, bé. Aquestes trobades són diferents, especials, fantàstiques...
Suposo que, d'aquí unes hores, l'Exor us en farà cinc cèntims. Jo ara torno al llit, estic esgotada i necessito descansar. Només em resta una cosa: l'Exor em va dir ahir al vespre que li enviés una salutació a una persona que té costum d'entrar al seu bloc -sobre la una de la matinada- i que li digués que deixi algun comentari. Fet queda. No en parlem més...

LA VIDA CONTINUA

Berlín, magnífica ciutat!. Des de fa anys, des de les primeres vegades que la vaig visitar, acompanyada d'en Sandro, sempre m'ha encantat. El seu ambient, tant diürn com nocturn, és inigualable. Jo no l'he conegut en els temps en els que era un eix fonamental del gran joc d'escacs que era l'espionatge mundial.
En Sandro em va explicar, la primera vegada que m'hi va portar, totes les històries que ell havia viscut en aquesta ciutat. Les intrigues, les persecucions, els intercanvis i, fins i tot, les morts que s'hi havien produït. D'aquella època conservava molts amics. Els amics de Berlín d'en Sandro eren d'aquells que prenien copes amb tu i el dia següent et mataven en una cantonada. D'això ja us en parlaré en la segona part que afegeixo als meus posts.
El motiu de la meva visita a Berlín és laboral. Hi vaig arribar ahir al vespre amb el temps just per allotjar-me a l'hotel, una dutxa ràpida i sortida a sopar amb aquells amics que abans us esmentava. Tots ells em comentaven que aquesta ciutat ja no és el que era des de la caiguda del mur i la re-unificació d'Alemanya. Ara hi ha molta gent d'aquest gremi a l'atur -sobretot els que procedeixen de l'Alemanya Oriental (RDA)- i que es malvenen al millor postor. Mala cosa anar a buscar feina a Berlín. Quan vas a Berlín ha de ser amb un contracte previ, amb una feina contractada amb antelació.
Ahir a la nit, vàrem anar amb en Helmut a veure l'escenari on he de fer la meva feina. Serà aquesta nit, una vegada acabi aquest post, em dutxi i sopi. Demà al matí, si avui tot va bé, podré tornar cap a casa. No us penseu que no m'agradaria quedar-me uns dies a Berlín -la temperatura és ideal- però he quedat amb un amic que ens veuríem demà al vespre i he de tornar. Bé, de moment me'n surto -espero que avui també- i ja estic pròxima a la xifra en la que vaig dir que em plantaria i canviaria de vida Espero que m'ho permetin i que jo sigui capaç de canviar de costums.

PS: Exor, he vist el teu darrer post. Mai canviaràs amic meu. A més, per aquest projecte veig que comptes amb l'ajuda de tota la teva colla, fins i tot en Lupus... Quan els homes us ajunteu sou molt perillosos. Ja m'explicaràs per quin motiu no m'has convidat a aquesta festa.

**************************************************

Desprès d'allò, vàrem anar a dormir. El dia havia estat esgotador però molt instructiu. El que jo no sabia era que l'endemà encara seria més interessant.
La sortida del sol em va despertar. Vaig baixar a la cuina per veure si en Sandro ja s'havia llevat, però no hi era. Durant una bona estona -mentre preparava l'esmorzar- vaig esperar que ell baixés. No ho va fer i allò em va fer sospitar. Alguna en portava de cap. Passada una bona estona va entrar a la cuina.
-Bon dia Sandro, on eres? -vaig preguntar
-Preparant un regal per a tu -va respondre, bromejant.
-Un regal?
-Si, ja ho veuràs. Ara esmorzem -va dir amb parsimònia i misteri.
Vàrem seure tots dos a la taula. Mentre esmorzàvem, en silenci, va aixecar la mirada i, de sobte em va dir:
-Comencem. D'on penses que vinc?
-Del fora de la casa, això és evident -li vaig respondre mentre intentava que el meu cervell pogués trobar algun indici del que ell havia estat fent i en quin lloc.
-Si això és tot el que em pots dir, vol dir que ahir vaig estar perdent el temps. Mira'm, fixa't en els detalls, observa cadascuna de les meves cel·lules, cadascun dels meus cabells, tot.
Vaig tornar a mirar-me'l i era incapaç de notar cap canvi en relació al dia anterior.
-No ho sé. Ho sento, sóc així d'estúpida -vaig dir com implorant la seva misericòrdia.
-No en faré res de tu -va dir-me mig enfadat i mig condescendent. Veus? Porto les botes brutes però no de terra. És terra negra. El meu cabell, t'hi has fixat? Hi porto trossos de pinassa. D'on creus que puc venir?
-Del bosc? -vaig contestar mig espantada i mig encuriosida.
-Sí, del bosc. Hi he estat treballant, preparant el teu regal.
Havíem acabat d'esmorzar i encara no m'havia donat cap informació que pogués ser valuosa. Ell mai dóna cap informació valuosa. Només dóna informació si sap que té una rèplica preparada. Només si sap que no se li pot girar en contra.També és molt juganer. Li encanta jugar. Et fa creure que el tens atrapat i, de sobte, treu un as de la màniga i ja està, ja t'ha deixat sense res.
M'explicaràs quin és el meu regal? -vaig dir-li amb una mica de conyeta.
-Sí, el teu regal és la teva vida. Si superes la prova d'avui, hauràs avançat molt. He estat preparant unes trampes al bosc. Ara, tu faràs un recorregut i hauràs de tornar a la casa. Jo esperaré aquí i, si no tornes, pensaré que has mort. Ningú et trobarà al bosc. És espès i lluny de qualsevol lloc. Mai no hi passa ningú. I, recorda, tu no tens qui pugui trobar-te a faltar.
Em va fer por. Ho deia molt seriosament, sense cap sentiment. Amb una fredor inhumana. Mai havia vist a una persona parlar de la vida i de la mort amb tanta indiferència, amb tanta poca preocupació per les conseqüències del que podia passar.
Ens vàrem aixecar de la taula i ell em va dir:
-Posa't aquesta caputxa. Anirem fins un punt del centre del bosc. Allà, passats uns minuts, et podràs treure la caputxa i hauràs de buscar la casa. La casa està en direcció nord des d'on jo et deixi. Vigila, el bosc està ple de perills. D'una banda hi ha les trampes que jo hi he parat, però pensa que el bosc ja té les seves pròpies trampes.
Dit això, vàrem començar a caminar en direcció al bosc. Quan vàrem arribar on començaven els arbres em va posar una caputxa i vàrem caminar durant una bona estona -desprès vaig saber que va ser durant prop de dues hores- en un recorregut sense sentit, durant el qual vaig caure moltes vegades. Finalment, vàrem parar i em va dir: compta fins a 500 i et podràs treure la caputxa. Així ho vaig fer...

PLAERS TEMPORALS

Tots tenim algunes necessitats temporals. L'afecte i l'estimació són algunes d'aquestes necessitat que, si bé no em calen permanentment, sí que les necessito de forma temporal. Atès el meu ritme de vida i la gelosia amb la que guardo el meu espai privat i íntim, només deixo que molt poques persones entrin en el meu santuari.
Només uns pocs privilegiats tenen el dret de compartir algunes estones amb mi. No pot ser d'una altra manera i ha de quedar molt clar des del principi. Això no tothom ho sap entendre i aquí venen els problemes. N'hi ha que s'enamoren, que volen retirar-me, que volen que em dediqui a ells en exclusiva i que faci renúncia del meu tresor: la meva llibertat i independència. Només una persona d'aquestes sap quina és la meva professió: l'Exorcista. N'hi ha que es creuen que sóc una scort, una -amb tots els respectes- puta. No, no ho sóc. Em dedico a altres assumptes...
Hi ha molt poques persones amb suficient amplitud de mires per a poder comprendre que primer de tot som individus amb la nostra pròpia idiosincràsia, amb els nostres defectes i les nostres virtuts, i que no hi estem disposats a renunciar-hi.
Una de les persones que comprèn aquesta filosofia de vida és l'Exorcista -que a hores d'ara ja us haureu imaginat que és el Sandro- al que conec des de fa molts anys i que sempre ha estat molt respectuós amb aquest meu concepte de l'afecte i l'estimació. Potser que sigui així per un motiu prou evident: ell té un concepte molt semblant de les relacions humanes.
Cada vegada que ens veiem -com la nit i matinada de divendres a dissabte- m'ho demostra. No és d'aquells que has de fer fora del llit. Sap quan ha de marxar. Una vegada em va dir que ho intuïa, que s'ho olorava a l'ambient. En tot cas, gràcies Exor, gràcies pels moments que em regales cada vegada que ens veiem i per saber entendre que aquests moments són temporals. Jo, a canvi, també respecto els teus moments i les teves altres històries. Quid pro quo, amic meu.
Dimarts torno a marxar -aquesta vegada a Berlín, també per feina-i m'emporto la teva olor encara al meu cos i al meu record. Una olor que em marxarà del meu cos deixant córrer l'aigua a la dutxa, però que sempre tinc al meu record, i que sempre em dura fins la propera vegada que ens veiem.
Ara ho deixo, ja he dit el que volia dir. La propera vegada ja reprendré el relat de la meva coneixença i aventures amb el Sandro. Avui no toca, avui tocava l'Exorcista...

TOT UN SENYOR

Avui, fa un parell d'hores he tornat de la Bretanya. Feina feta, feina cobrada. Aviat em podré retirar (si em deixen, clar). En arribar a l'aeroport m'he trobat amb una sorpresa molt agradable. Un amic, que per alguna cosa va ser el meu mestre, m'estava esperant. Ni us diré com s'ha assabentat de quin vol agafava de tornada, no us ho creuríeu.
He recollit l'equipatge -que, aquesta vegada, no m'han perdut- i, en sortit per la porta, allà estava ell, palplantat i amb immens i preciós ram de roses vermelles, d'un vermell intens, que m'ha deixat bocabadada. Ell, quan s'hi posa, sap com tocar-me la fibra sensible. Sempre ho ha sabut, no cal que ens enganyem a aquestes alçades. Si puc dir una cosa d'ell és que sempre sap com ho ha de fer per fer-te feliç, sempre.
Em mirava mentre escrivia aquest post i ha anat a servir-se una copa i, per tant, ja no em mira. Ara sortirem a sopar i desprès.... el que calgui. Mai li he pogut negar res. No per obligació, això mai. És una qüestió d'estimació mútua. Estimació eterna que només ens demostrem temporalment, intensament, sense altre límit que la nostra voluntat. També amb la consciència de saber que això no pot ser ni podrà ser mai una relació estable. Ell ha tingut sempre una vida molt complicada d'anades i vingudes, d'absències imprevistes i de presències absents.
Jo, ara faig la mateixa vida. Entenc què sentia ell quan marxava i no em veia durant mesos. Ara ho entenc i valoro l'esforç que això representa. Fins que no vius les coses, no en coneixes els detalls i no en valores les servituds. Precisament per això, pel coneixement que tots dos tenim d'aquest món, creiem que la millor relació possible entre tots dos és la que tenim actualment. Sense cap lligam, amb llibertat absoluta per ambdues parts. Això sí, quan coincidim surten guspires.
Avui, la segona part d'aquest post serà curta però molt clarificadora. No tinc més temps, hem de marxar i vull acabar aquest post abans que torni a venir al costat de l'ordinador. Ja ho llegirà i em dirà el de sempre: "Jo no sóc així. Ets tu la que em veus així". No, ell és així. El que passa és que li agrada donar una altra imatge. Però ell és així.

PS: Ell m'ha dit que li enviés un petó al JJ. Allà va: MUUUUUUUUUÀ. Espero poder-te'n donar un personalment molt aviat.

*******************************************************

Avui molt breu: El Sandro-recordeu que aquest era un nom provisional que ell em donava mentre m'instruïa- és la mateixa persona que avui m'ha portat el ram de roses. És ell, el meu salvador, el meu mestre, el meu amic, el meu amant. Tot, ell ho és tot.... a estones.

VULL QUEDAR-ME A LA BRETANYA!!!!!!

Ja hi sóc, ja hi he arribat. Feia dies que tenia ganes de venir a la Bretanya francesa. Hi havia estat abans i n'havia quedat enamorada. Potser el dia que reuneixi suficients diners per retirar-me acabaré aquí. Només hi ha un petit problema: no m'agrada viure on he de treballar. És una mania com una altra, què voleu que us digui...
D'aquesta part de França sempre m'han encantat els seus penya-segats, la duresa de l'oceà batent les roques de la costa i els seus paisatges. Brutals !!! Us els recomano per si voleu passar unes vacances tranquil·les, allunyats del món real.
El viatge ha estat tranquil i sense sobresalts. L'hotel és meravellós. No és un hotel, de fet és una casa d'hostes, rural i típica d'aquests paratges. En Julien, el meu contacte, m'ha buscat aquest allotjament i l'ha encertat. Un bon noi aquest Julien, guapo, rosset, educat, fantàstics i.....oh, quina decepció, un gay dels de veritat. Una llàstima. No m'importaria que m'escalfés el llit aquesta nit.
Penso que en dos dies tindré la feina feta i tornaré a Barcelona. Exor, quedem pel cap de setmana? Ja em diràs alguna cosa...

***************************************************

Desprès d'una llarga estona al proxo, en Sandro em va fe entrar. Ja havia començat a fer un garbuix d'idiomes de la seva conversa i jo feia autèntics esforços per tal d'entendre el que em deia. Podies preguntar-li les coses fins a fer-te pesada i ell sempre contestava, fredament però contestava. Si no notava manca d'interès per part teva, li era ben igual repetir les coses mil vegades.
Quan vàrem entrar a la casa em va fer parar a la porta i em va començar a fer preguntes.
- Què veus?
- Mobles, cadires, sofàs, taules,....-vaig contestar escarmentada amb el tema del bosc i els arbres.
- No -va dir. Ara vull que em parlis del que no es veu, del que intuiries si no haguessis estat mai en aquesta casa i hi entressis per primer cop.
- No t'entenc, perdona -vaig replicar amb una mica de por barrejada amb estupefacció.
- Et donaré un exemple. Mira la taula de la cuina. Què hi veus?
- Gots, plats, tovallons.... per cert, hem de netejar-ho no? -vaig dir intentant desviar la seva atenció per tal que no continués amb aquell joc que em semblava estúpid.
- Jo hi veig dos gots, dos plats, dos coberts. No hi veig dues persones, però els objectes em diuen que fa una estona hi havia dues persones. Mira la nevera. Obre-la i diga'm que hi veus.
- Ous, llet, carn, molt menjar.
- D'acord. I això què pot significar? -em va dir amb veu inquisidora.
- Que no els falta de res a aquestes persones?
- Vol dir que fa poc que han comprat. Si mires el congelador veuràs que hi ha poc gel, i això vol dir que fa poc que l'ha posat en funcionament aquesta nevera. Mira la data de caducitat de la llet i veuràs que no fa gaire que l'han comprat. La data dels ous, quin tipus de menjar hi ha... tot té un significat que et pot ajudar a saber quin tipus de gent i quines intencions tenen de estar-se més o menys temps en aquesta casa. Ja ho aniràs aprenent tot això.
Aquell dia el vàrem passar recorrent cadascuna de les estances de la casa -les habitacions, els lavabos, tot, absolutament tot. On jo no hi veia res, ell hi veia informació molt important sobre els habitants de la casa. Es notava que ho feia de forma mecànica, innata, com el respirar. D'altra banda raonava cadascuna de les seves respostes que, una vegada raonades, esdevenien d'una lògica esfereïdora, quasi bé infantil.
En Sandro parlava amb un to de veu monòton, sense expressar cap emoció, inquietant i a l'hora convincent. Mai no sabies quina seria la seva següent frase. Era totalment imprevisible. Es notava que tenia molta experiència en el que deia. No es ventava de saber-ho tot, ho deia com una cosa natural, com si ell ho hagués sabut sempre. El seu discurs era intel·ligent i culte, sense exageracions ni oblits, molt estructurat i molt, molt, molt convincent.
Entre explicació i explicació va arribar l'hora de sopar. No havíem dinat i jo tenia molta gana. Em va demanar si volia fer el sopar i que el sorprengués, que no volia saber què li prepararia. Un suïcida, sens dubte. Jo no tenia ni idea de cuinar, però segur que allò formava part d'alguna altra lliçó de les seves...

S'ACABA EL DESCANSAR

Dos dies, porto dos dies així. Necessitava descansar. L'estrès és molt dolent i ens fa posar massa nerviosos. Dos dies de platja-llit /llit-platja. Demà marxo una altra vegada, a la Bretanya francesa -un lloc preciós-, i he d'estar molt centrada en la feina.

Vull fer esment d'un gran amic que aquesta tarda no es trobava massa bé, l'Exorcista. Dolcet, cuida't, fes-me cas. Ja tens una edat... i no et vull perdre. Hem passat moltes estones junts, durant molts anys, i em preocupo quan veig que no ets el de sempre. Encara ens queden moltes vetllades per passar junts i moltes estones per gaudir de la mútua companyia. Avui t'he vist apurat però sé que ets de pedra picada, com les pedres del riu, com la més dura de les roques. Per cert, estic escoltant aquella cançó que tant t'agrada a tu: Labios compartidos, de Manà.
També vull fer esment als amics del Facebook que em fan comentaris, la majoria agradables, sobre aquest bloc. Moltes gràcies a tots. Si voleu que us digui la veritat, escric per un tema d'autosatisfacció i autocrítica, però malgrat sigui un bloc d'autoconsum, valoro molt els vostres comentaris. Una abraçada a tots.
Com us deia, demà al matí marxo una vegada més. Tornaré el divendres i el cap de setmana el podré passar a Barcelona. Sembla que cada vegada m'agrada menys ser una nòmada i començo a agafar-li el gust a això de tenir un lloc fix en el que dormir. D'aquí a tenir parella és un plís plàs.... és broma, encara em queda molt per tenir voluntat de lligar-me a una persona. De moment em conformo amb tenir molt bons "follamics", com diria la Lucrècia de Borja.
Demà, si puc, ja us explicaré com ha anat l'arribada a la Bretanya i tota la resta.

***************************************************

Al dia següent ens vàrem llevar tard -bé, jo em vaig llevar tard- i ell va preparar l'esmorzar. Un esmorzar copiós, fort, com si fos el primer i darrer àpat del dia. Jo feia dies que no dormia amb la sensació de llibertat que havia tingut aquella nit. Era una sensació enganyosa però que jo volia sentir, necessitava sentir...
- Bon dia Nikita, com has dormit? -va dir-me amb aquella veu que ja em començava a ser familiar.
- Bon dia...Perdona, com t'he de dir? -vaig preguntar conscient que ell no em diria mai el seu nom autèntic.
- De moment em pots dir Sandro. Només és un nom provisional, però ja farà el fet. Per cert, a partir d'ara em dirigiré a tu amb diferents idiomes. Has d'acabar dominant l'anglès, el francès, l'alemany i, sobretot, el català. Si has de viure i passar desapercebuda a Catalunya, has d'aprendre el català.
- Uff. Em penso que tens massa expectatives envers meu. Jo he nascut a Cadis,i ja veus l'accent que tinc -li vaig dir amb l'esperança que fer-lo desistir de la seva pretensió.
- No hi ha opció. No t'ho estic proposant, de fet, jo no proposo mai. Jo sóc dels que disposen. No et demano que aprenguis idiomes. T'estic dient que per aquesta nova vida necessites saber aquests idiomes. Si no saps idiomes, no em serveixes. Saps el que et vull dir? M'entens? -va dir amb la fredor que el caracteritzava.
- Crec que si que ho he entès. Vols dir que o faig tot el que em dius o em mataràs. És això, no?
- Prefereixo veure-ho des d'un altre angle. Pren-t'ho com si aquest esforç fos un acte de gratitud envers l'Àngel, com si li tornessis el favor de canviar-te la vida...
- D'acord, Sandro, ho faré així -vaig contestar amb convicció.
- Anem a fora, desprès ja rentarem els plats.
Vàrem seure a la porxada de la casa, en un banc. Ell va encendre una cigarreta i me'n va oferir una. Tots dos estàvem fumant, en silenci, i miràvem aquell bosc atapeït i sense fi.
- Què veus? -em va preguntar.
- Un bosc...
- I què més? Fixa-t'hi bé! -s'havia indignat i jo no sabia per quin motiu.
Jo mirava, intentant veure una cosa que per a mi era invisible, que no percebia...
- Jo t'ho diré: arbres, són arbres... i branques, i fulles, i ombres, i clarors, i animals que hi viuen, i tots i cadascun dels detalls que conforme el bosc, fins i tot el vent que fa moure els arbres. No miris la multitud, mira cada persona, la seva cara, la seva roba, la forma de parlar, la forma de moure's, quines són les seves obsessions, quines són les seves rutines, quins punts forts i quins de febles té, què el fa patir i què li dóna plaer, quines són les seves reaccions i com pots fer que tu sàpigues més d'aquella persona que ella mateixa...
- Però això és impossible -vaig respondre estorada per l'allau de coses que m'exigia.
- És possible!! Jo ho faig i, si jo ho faig, tu també ho pots fer. Només és qüestió de voluntat i entrenament.
Es va fer el silenci i vàrem estar una estona més mirant-nos el bosc. Ara ja el veia d'una altra manera. Les seves paraules havien estat una primera lliçó. A partir d'aquí en vindrien moltes més i molt més dures....

RETORN A CASA

Ja està, aquesta feina ja s'ha acabat. Demà tornaré a Barcelona i aprofitaré dos dies que tinc de descans per gaudir de la ciutat. Aniré a la platja i desprès a dinar a la Barceloneta. Aquest barri sempre ha sigut el meu preferit. L'ambient que s'hi respira, de poble, de societat familiar sempre m'ha recordat els meus anys de nena a la costa de Cadis. No us faré propaganda d'aquest lloc, tothom ja coneix la Barceloneta. Hi he passat molt bones estones de relax i és un dels llocs on em trobo més a gust.
La propera setmana tinc aquest dos dies lliures -dilluns i dimarts- però dimecres marxo a la Bretanya francesa. Una feina ràpida però m'hi quedaré un parell de dies més per gaudir del paisatge. Aniré a Brest, un lloc excepcional. Espero que aquest dos dies em pugui veure amb el meu amic l'Exorcista i puguem gaudir de la nostra mútua companyia, ho necessito... Potser també quedi amb Marfil. Miraré de posar-m'hi en contacte. Si no puc, espero que Marfil es posi en contacte amb mi.

*******************************************

Desprès de conduir durant una bona estona -ben bé durant un parell d'hores- vàrem arribar a la nostra destinació. Ell em va treure la caputxa i va deixar que aixequés el cap. Vaig mirar a través del parabrises del cotxe i vaig veure el no res. Tot fosc, només els estels, res més. Quan la meva vista es va acostumar a aquella foscor, vaig veure una casa al mig del que semblava ser un bosc.
La casa estava situada en mig d'una massa arbrada. Era com un cercle d'aproximadament 500 metres sense arbres i la casa la mig. Era una masia, de parets velles però reformades. Em va fer baixar del cotxe i vàrem anar cap a la porta. Va treure una clau i va obrir. No hi havia ningú però s'endevinava que aquell mateix dia algú hi havia estat. Encara es sentia l'olor de tabac, malgrat el cendrer era net. En aquell moment em va dir el següent: "estàs aquí per aprendre. Seran dies durs, molt durs, però aquí et prepararàs per a la teva nova vida. Ara la teva vida està limitada a aquests metres abans d'arribar al bosc. No vagis sola al bosc, si ho fas et perdràs i jo no et buscaré. Per a la resta, ets lliure de anar per tota la casa i per la zona que la rodeja. No tens cap limitació".
Dit això, em va ensenyar la casa i on hi havia la meva habitació, la seva habitació, la cuina, el lavabo i tot allò que em podia ser d'utilitat. Vaig fixar-me en que a la cuina, la nevera era plena de menjar. També hi havia un congelador molt gran -tota una habitació- a la zona que anys abans devia ser el rebost de la casa. Aquella casa estava aïllada i oculta però preparada per viure una temporada molt llarga sense haver d'anar enlloc.
Havíem arribat tard, a les dotze de la nit més o menys, i quan havíem acabat de menjar alguna cosa eren les dues de la matinada. En aquell moment, ell va treure una botella de bourbon d'una habitació annexa a la que feia de congelador i on guardava moltes caixes de beguda, oli, arròs, cigrons, patates, paquets de pasta, etc. etc.
Va seure a la taula de la cuina, on havíem sopat, i va portar dos gots.
-En vols? -va dir-me amb una certa recança- T'anirà bé. Penso que és hora que parlem.
-Una mica -li vaig respondre amb por a la seva reacció per la meva resposta.
-D'acord. Mira, demà i els propers dies et putejaré fins a límits insospitats. Algun dia m'ho agrairàs, no espero que ho facis ara. Només una cosa... si tens una mala reacció, et mataré. Jo no dono segones oportunitats.
Vaig mirar-lo amb por, amb molta por. D'altra banda, tampoc tenia res a perdre. Ja feia temps que, si no hagués estat per l'Àngel i per ell -de qui encara no en coneixia el nom- ja fora morta per una sobredosi, ja fos d'aquella maleïda substància o del sentiment de culpa que tenia per la mort prenatal del meu fill.
- Entesos -li vaig dir.
- Llavors queda tot clar. No vull saber com et deies, no m'importa. A partir d'avui et diràs Nikita. Vols saber-ne el motiu? Doncs molt fàcil. Em va agradar molt una pel·licula que vaig veure que es deia així. Símple i fàcil, com tot a la vida.
- D'acord, però i els meus papers? I la meva documentació?
- No et preocupis. Fa més de tres mesos que et van trobar morta a la costa de Cadis. El teu cos era irreconeixible i van identificar-te per la documentació que portaves a sobre. Et vas suicidar tirant-te d'un penyasegat. Les drogues i el sentiment de culpa t'hi van impusar. Tu no existeixes.
Un esglai em va recòrrer el cos. Ara ell em podia matar quan i com volgués i ningú preguntaria per mi. Jo ja no existia, ja era morta.
- I a tu, com t'he de dir? -vaig preguntar-li amb certa por.
- Com vulguis, fins que no acabis la teva preparació no et diré el meu nom d'una forma definitiva.
- L'Àngel vindrà? Es diu realment Àngel? -vaig preguntar-li.
- L'Àngel és un ex-company i amic meu que et va veure possibilitats i, per aquest motiu, et va recomanar. No es diu Àngel, com jo tampoc em dic el nom que et donaré i com tu tampoc et dius Nikita. És una mesura de seguretat. Si alguna vegada algú et preguntés per nosaltres, tu mai ens podries trair. Si no saps la veritat, no la pots dir. També et diré que ni jo sé el nom autèntic de l'Àngel, com ell tampoc sap el meu. D'altra banda, l'Àngel no vindrà. Ell ja està retirat i viu dels diners que ha acumulat fent feines per tot el món. No para massa temps en un mateix lloc i viu a cos de Rey. És el que té... te la jugues però si arribes a gran, pots gaudir de la vida sense limitacions i amb el recolzament dels ex-companys.
Dit això, vaig decidir que li diria Àlex i a ell li va semblar bé. Em va fer un senyal i vàrem anar a dormir. Aquell dia ja havia estat prou llarg i intens.

PALERM

Si avui és divendres, això és Palerm. Palerm sempre ha estat una ciutat que no m'ha acabat de fer el pes. No em pregunteu per quin motiu, és així i no sabria dir res més. És una sensació, una manera de veure-ho.
Havia quedat amb en Luca a les quatre de la tarda però, costum italiana, no s'ha presentat més de mitja hora tard. No sé com els hi poden sortir bé les coses a gent tant poc puntual. Bé, el cas és que ha aparegut i hem pogut parlar de l'encàrrec. Hem quedat en un lloc ben curiós: el museu de les mòmies.
Quedar en aquest lloc té l'avantatge de que ningú et pot veure ni pot escoltar el que dius. Hi ha màxima confidencialitat, això si... En Luca és el típic italià que es creu que li has de caure rendida als peus. Pobre home!!! Seria amb una de les últimes persones amb les que tindria un rotllo. Per cert, encara recordo a Marfil. Encara deu estar en un hotel...
L'encàrrec era clar i ja m'han pagat per avançada, com sempre. Demà o diumenge faré la feina i tornaré el dilluns al matí. Potser, si tinc temps, faci una mica de turisme per Sicília. De moment no faré vacances. De fet, estic tot l'any de vacances. Només faig petits parèntesis per tal de fer algun encàrrec, alguna feina...

*********************************************

Desprès de viatjar una bona estona en aquell cotxe, vàrem arribar a un lloc que semblava que hi havia hagut una guerra. Tot eren edificis vells, alguns mig derruïts. Aquell home em va dir que baixés del cotxe i vàrem entrar en un d'aquells edificis. En el tercer pis -crec que era el tercer, pujar per aquella escala era una autèntica prova d'obstacles- va obrir una porta i va aparèixer un món nou. De tot el pis, només hi havia dues habitacions habitables. Em va fer entrar a una que donava a un pati de llums i va tancar la porta amb clau. Abans de tancar la porta vaig sentir que deia "això és casa teva". Només hi havia un llit, un lavabo i un WC. Res més. Semblava més una garjola que una habitació. La finestra del pati interior tenia una reixa i la porta, malgrat semblava feble, era prou forta per retenir-me.
Vaig dormir, no sé quantes hores. Estava molt cansada i ara estava captiva, però tranquil·la. De sobte, es va obrir la porta. Era aquell home amb una plata de menjar i aigua. Em va dir que no tingués pressa, que tenia tot el temps del món. Dit això va començar a parlar-me:
-Escolta -em va dir- només vull deixar unes coses clares. Mira, tu estàs aquí pel meu amic Àngel, m'ha encarregat que et recuperi i ho faré. Per aquesta porta només sortiràs recuperada o morta, de tu depèn.
Dit això va marxar i jo vaig caure en un estat de somnolència que mai havia experimentat. Cada dia era la mateixa història, cada dia igual. Desprès em vaig assabentar que em posava somnífers al menjar i a la beguda. Durant quinze dies -tampoc puc concretar el temps- vaig estar en aquest estat. Posteriorment, em va explicar que havia patit un síndrome d'abstinència molt fort i que em donava somnífers per tal d'alleugerir-ne els efectes.
Un dia, vaig despertar-me lligada al llit, però em trobava millor i no tenia cap símptoma del síndrome d'abstinència. Ell va entrar i em va mirar. No deia res, només em mirava. La seva mirada era una barreja de llàstima i de tendresa que intentava dissimular. Em va deslligar i em va dir que sortís de l'habitació.
Mentre sortia va murmurar "ara ja estàs mig bé, ara et recuperaràs". Vàrem abandonar aquell edifici i vàrem pujar al cotxe. Aquesta vegada, em va posar una caputxa i va fer que recolzés el meu cap sobre els seus genolls, de tal manera que ningú veiés que jo anava al cotxe.
Vaig pensar que el pitjor ja havia passat però m'equivocava, el pitjor encara tenia que venir....

MARFIL

Avui és dia de descans. Demà marxo a Palerm i serà una altra història. La vida, a vegades, ens proporciona petites satisfaccions corporals i espirituals. Avui n'he tingut una. He conegut una persona, a la que anomenaré Marfil, que s'ha escapat de fer-s'ho amb mi per un compromís adquirit prèviament. La nostra coneixença i presentació ha sigut com una explosió volcànica, com un regalim de fluids corporals que anuncien el moment àlgid de plaer.
Jo no sé com li a anat a aquesta persona, però jo he gaudit molt del moment. Una llàstima que no haguem pogut quedar avui mateix, una autèntica llàstima. No crec que tardem massa en quedar. Llavors, crec que donarem llibertat a les passions contingudes -del jardí- i podrem fer-nos fruir mútuament dels nostres cossos.
No vull pensar-hi més, de moment no. Ja hi haurà temps de dir-nos i fer-nos tot allò que vulguem, però jo crec que ho podem passar molt bé. No sé si aquesta persona coincidirà amb mi en que el començament ha estat molt bo. Ja m'ho dirà. M'ha estranyat molt tanta sinceritat des d'un primer moment, tanta franquesa. Fins i tot jo, que no tinc per costum fer-ho, he tingut un atac de sinceritat... potser m'estic tornant massa humana...

***********************************************

Una vegada al tren, Vaig anar al compartiment que em corresponia. Érem sis persones en un habitacle de dos metres quadrats i m'esperaven divuit hores de viatge. Un avorriment, combinat amb el principi de síndrome d'abstinència que patia, que va fer que em passés la resta del viatge al passadís, mirant el paisatge durant el dia i els estels durant la nit.
Deixava enrere una vida, curta, però una vida, la meva vida. Una vida viscuda intensament, amb un abandonament i un avortament, amb canvis constants de maneres de viure, sense cap estabilitat ni física ni emocional.
Desprès de moltes hores de viatge, per mig d'Andalusia i Castella, vàrem arribar a València. Curiosa estació la de València. El tren entrava en un sentit i surt en sentit contrari. A partir d'allà, una altra vegada la meva amiga: la mar. Aquella mar que jo havia mirat tantes vegades i que m'havia acompanyat en els pitjor i en els millors moments de la meva existència. En veure novament la mar va semblar que ja tenia alguna cosa guanyada, que ja no estava tant nua...
Vàrem passar per Castelló, Tarragona i, finalment, Barcelona. A l'entrada de Barcelona vaig percebre una olor que mai havia sentit abans. Era una olor forta, d'aire corromput, d'allò que, desprès vaig saber que en deien contaminació.
Vàrem entrar en un túnel llarg i fosc, amb el terra farcit de vies i molt lentament. El tren es va parar i vaig veure un cartell que deia "Via 11" La megafonia parlava en diversos idiomes i jo només coneixia el castellà. Vaig quedar-me al tren, com m'havia dit l'Àngel, en el meu seient. No tinc ni idea del temps que hi vaig passar. Per un moment em vaig quedar dormida -no havia dormit en tota la nit- i quan em vaig despertar el vaig veure mirant-me. Ja no quedava ningú al vagó. Tothom ja feia estona que havia baixat del tren i jo era l'única persona que hi quedava. Només jo i ell, mirant-me, seriós però encuriosit, ferm però amb un punt de tendresa.
Era de mitjana estatura, amb el cabell curt i unes ulleres fosques. Anava amb texans i amb un jersei i una jaqueta amplis. Unes sabatilles esportives acabaven el conjunt. Era una persona normal, vestida normal, en la qual mai no et fixaries. Vaig intentar dir alguna cosa i va dir-me "calla i segueix-me. Quants diners et queden? Portes alguna cosa personal?" No em va deixar respondre. En ensenyar-li el bitllet de 1.000 pessetes, encara sense bescanviar, el va agafar i em va dir "mai ensenyis les teves cartes. Si m'haguessis dit que t'ho havies gastat, jo m'ho hauria cregut i ara tindries diners".
No sabia què dir i només podia seguir-lo. Ara ja no tenia ni diners. Tampoc tenia cap cosa personal, només la roba que portava a sobre, res més. El vaig seguir i vàrem pujar al pis de dalt de l'estació, el que dóna al carrer. Allà hi havia un món de botigues, bars i altres coses que jo mai havia vist. Ell em va apressar i em va fer anar cap el seu cotxe. Una vegada al cotxe, es va treure les ulleres fosques i em va dir "si volgués, ara estaries morta. L'Àngel -nom que jo utilitzo, però que vaig saber desprès que era fals- m'ha dit si et podia cuidar i ho faré. Ho faré per ell, que és amic meu i li dec alguns favors. No et pensis ni per un moment que ho faig per tu". Dit això, va arrencar el cotxe i vàrem marxar. Jo només tenia feina a mirar la ciutat, els seus carrers, les seves gents, tot, absolutament tot...

EL VIATGE

Ja he tornat. Tot ha anat bé, molt bé. Ha estat una feina fàcil i sense complicacions. Com haurien de ser totes les feines. Al matí m'he acomiadat de l'Andrew i he tornat. No realitzaré els desitjos d'en Lupus d'anar a fer una volta per Escòcia per tal de subministrar-li unes botelles de bon whisky. Ho sento noi, la vida és així. Unes vegades es pot i d'altres no es pot.
Quan he arribat a això que en dic "casa meva" he mirat els correus d'avui i he vist que tinc un nou encàrrec. Divendres torno a marxar, aquesta vegada a Itàlia i per ser més concreta, a Palerm. Palerm és una ciutat bastant decrèpita. Hi he estat diverses vegades i sempre m'ha semblat una ciutat força ruïnosa. També és força perillosa...
Bé, tampoc m'importa massa. Jo no hi vaig a fer turisme, hi vaig per feina i això és el que importa. Demà descansaré i planificaré el proper encàrrec. Potser trucaré a un amic per si vol venir a fer unes copes.

***********************************************

Aquell valencià es deia Àngel. Quan va descobrir el meu joc, mig enfadat i clavant-me la mirada, em va dir: "vols viure?, vols malviure?, vols morir?" Em vaig quedar un moment petrificada i amb aquella decrepitud que mostrava en aquella època, li vaig dir que volia viure, malviure o el que fos. Ell em va mirar i em va preguntar: "Què estàs disposada a sacrificar?". Jo no sabia què contestar i em vaig quedar en silenci.
Van passar els minuts -per a mi tota una eternitat- i, finalment, vaig poder articular paraula: "Mata'm aquí, ara, però no em facis patir més". L'Àngel era un home de 1,90 d'alçada, musculat i que amb una sola mà hauria pogut partir-me en dos. No ho va fer. Es va quedar mirant-me i no va dir res durant uns moments. En aquell moment -i jo encara no ho sabia- començava la meva segona vida, una vida que m'ha portat a on estic ara.
Mai no oblidaré aquella mirada de l'Àngel, entre matadora i condescendent. Aquella mirada i la meva resposta van ser les coses que van fer canviar la meva vida, eliminar la meva vida anterior i començar-ne una de nova. Una nova vida molt dura però que em va salvar la vida. Si no hagués començat aquesta nova vida, jo ja estaria morta.
Sense res més a dir, l'Àngel em va citar l'endemà en un lloc concret i em va dir que portés tot el que tenia, totes les meves pertinences. Era un joc de l'Àngel, volia saber fins quin punt jo estava disposada a deixar-ho tot enrere, la meva vida, les persones que estimava, els records, les meves addiccions i la meva consciència. Tot, absolutament tot. M'havia de despullar i deixar tot el que era la meva existència a un costat. Ja mai més tornaria a ser la mateixa persona.
Al dia següent jo estava en el lloc i hora convinguts. No ens vàrem dir res. Ell estava prenent un cafè i, en veure'm va pagar, em va agafar de la mà i em va ficar al seu cotxe. Va ficar les meves poques i pobres pertinences al maleter i vàrem marxar. Al cap d'una estona estàvem a l'estació del tren de Cadis. Només va obrir la boca per tal de donar-me les darreres instruccions: Havia d'agafar un tren i anar a Barcelona. Imagineu-vos una persona de 19 anys -d'aquella època- que sense cap explicació puja a un tren per anar a l'altra punta de la península. Ho vaig fer, no tenia cap ganes de continuar amb aquella vida que portava i ell m'oferia l'oportunitat de canviar.
Es va quedar les meves pertinences i em va donar el bitllet del tren i 1.000 pessetes. Em va dir que, quan arribés a Barcelona, m'estarien esperant a l'estació. No va dir res més. Va tancar la porta del tren i es va assegurar que marxava amb mi a dins.
Finalment, el tren va arrencar i jo marxava sola, sense res i amb un destí conegut però incert...

CRÈIXER, CRÈIXER, CRÈIXER...

Aquest matí he estat preparant la feina d'aquesta nit. Hem caminat amb l'Andrew pels llocs on hauré d'anar. Ha arribat un moment que ja no sento res. No noto fred ni calor. Un dia, un amic em va dir una frase que resumeix aquesta actitud: "Ni siento ni padezco". No, no sento res. Tampoc pateixo per res. Escric aquest post tres hores abans de començar la feina i no tinc cap ànsia. Estic tranquil·la, molt tranquil·la. A vegades m'espanto de mi mateixa, de allò en què m'he convertit...
No us penseu que sóc una persona sense sentiments. No, no és això. Tinc sentiments, és clar que sí. El que passa és que no puc barrejar feina i sentiments. Per dinar hem menjat un chips & fish i m'ho he passat molt bé amb l'Andrew. Per un moment he oblidat per quin motiu estava aquí, a Londres. Mai em passaria pel cap tenir cap història amb l'Andrew. Entre d'altres coses té 52 anys i a mi m'agraden més joves... I, per sobre de tot, treballem junts.

********************************

Quan l'endemà vaig obrir els ulls ja era clar. Sentia una remor desconeguda però molt tranquil·litzant. Era la mar. De sobte, una dona va entrar a l'habitació. Era la dona d'aquella família. Aquella dona es convertiria en la meva mare. Era una vida dura, això si, però sentia que intentaven estimar-me i mai van fer distincions amb la resta de fills. Durant els següents anys, la meva vida va transcorre feliç, malgrat que no podia oblidar el meu pare i els meus germans. Mai més els he tornat a veure...
Anava a l'escola al poble del costat, a uns dos quilòmetres, caminant. Allò va significar conèixer altres nens, altres coses. Un món nou es va obrir davant meu. Vaig sentir la passió de l'aprenentatge, de la cultura, de saber què volia. Vaig aprofitar molt bé allò que se m'oferia i que mai m'haurien pogut oferir a casa dels meus pares biològics.
Els anys passaven i jo m'anava convertint en una noieta força maca. Era, i soc, rosseta, prima i les meves formes físiques no estaven, ni estan, malament (m'atreviria a dir, per l'èxit amb els homes, que força bé).
En arribar als dotze anys em vaig convertir en dona. Això va significar una nova experiència, una nova forma de veure les coses. A curt termini, però, em portaria problemes. En aquella època, no hi havia tanta informació sexual com ara i tampoc tant coneixement sobre mètodes anticonceptius. Amb catorze anys, en acabar l'EGB, vaig quedar-me embarassada.
Un noi rosset, d'ulls blaus com la mar que veia cada dia, va ser el meu primer amor. Mai m'he penedit d'aquella època, del que va passar. L'estimava, l'estimava molt. Era dos anys més gran que jo i n'estava profundament enamorada.
Allò va significar un trencament amb la meva família adoptiva. Mai més va ser el mateix, mai... La vergonya els aclaparava i jo no sabia com explicar-los que no era la meva intenció fer-los patir. Uns mesos abans de parir, vaig abortar. De forma natural, sense proposar-m'ho ni provocar-ho, el meu fill va decidir que aquest no era un món per a ell i va morir-se. Va ser brutal. Mai podré oblidar aquells dies. Jo estava en un conflicte permanent. D'una banda sentia molt la mort del meu fill i d'una altra banda sentia un alleugement per no continuar fent patir a aquella gent que tan bé m'havien tractat.
Els anys posteriors vaig estudiar BUP i COU, que em vaig treure amb penes, treballs i, suposo, en gran part gràcies a la persistència que sempre m'ha caracteritzat. Van ser anys molts durs, especialment el darrer, en el que vaig tenir temps de provar i enganxar-me a substàncies que no recomano a ningú. Volia fugir, fugir de tot. Quan vaig perdre el meu fill, era jove i no m'adonava del que estava passant. En passar els anys, el sentiment de culpa cada vegada era més fort i pesant com una llosa.
Poc desprès de fer divuit anys vaig marxar de casa i vaig viure prop d'un any en un estat decrèpit, absent i alienada. Cada vegada estava caient més baix, i només em podia esperar un futur molt cert: la mort. Les meves addiccions cada vegada eren més fortes. Per a subsistir em dedicava a freqüentar festes on no tenia cap inconvenient en lliurar-me a qui fos per tal d'aconseguir uns quants diners. La costa de Cadis s'havia convertit en zona de vacances de les famílies riques de Madrid i era fàcil aconseguir diners. Només es tractava d'engalipar aquells nois que encara no havien sortit de l'ou, però amb les carteres plenes de diners.
Un dia vaig cometre un error (a la llarga, un gran encert) i vaig intentar engalipar a un home bastant més gran que jo, d'uns 50 anys. No era de Madrid, era de València. No estiuejava, vivia allà.
Però això, ja us ho explicaré un altre dia.

EL PRINCIPI.

Dilluns al matí, lleganyes enganxades i jo en un avió camí de Londres. Presses, moltes presses. Ahir al vespre em van trucar i avui m'ha sortit un encàrrec a Londres. He anat corrents fins a l'aeroport i, per poc, perdo el vol. A Londres m'espera l'Andrew, el meu contacte a Anglaterra. Ja m'ha buscat una habitació d'hotel i em té totes les coses preparades. Només falto jo...
He agafat aquella llibreta que em va regalar l'Exorcista, una Moleskine de tapes dures i negres, en la que, mentre no tingui accés a l'ordinador, aniré prenent notes del que em passi pel cap. Penso, penso i no sé com començar... Potser que comenci pel principi.

*******************************************

Vaig néixer, o això diuen -jo no me'n recordo- en un dia de primavera, el primer dia, del 1978. Tan important esdeveniment -almenys per a mi- va tenir lloc en un poblet blanc, molt blanc, de la serra de Cadis -obviaré el nom per a no donar-vos massa pistes-, de la serra de Grazalema. Sóc la filla més petita de nou germans, tots ells homes, que es dedicaven a malviure en una zona molt pobre i on el treball era una excepció en una vida dura i molt mal pagada.
No recordo amb gaire exactitud els primers anys de la meva vida. Sé que el meu pare treballava al bosc i la meva mare prou feina tenia en cuidar i alimentar totes aquelles boques insaciables. Quan tenia sis anys la meva mare va morir. No em pregunteu de què, mai ho he sabut. Només sé que allò va marcar un punt d'inflexió en la vida de tota la família i va significar el principi de la desintegració del nucli familiar.
El meu germà més gran, el segon per la cua, em portava 10 anys i ell ja feia temps que treballava una mica aquí i una mica allà. Només jo no era autosuficient i suposava un llast per a tots ells. El meu pare va pensar que aquella vida no era per a una nena i em va cedir a una família que vivia a la costa de Cadis.
Recordo el dia que em vaig separar de la resta de la família i el gran trauma que això va significar. Sempre havíem estat units i jo no entenia res de res. La separació es va produir un diumenge al matí, desprès de missa. El meu pare, em va agafar de la mà i vàrem caminar una bona estona per paratges pels que mai havia passat. Finalment, el bosc va obrir-se davant meu i va deixar-me veure una cosa que no havia vist mai: la mar.
Un petit poble s'assentava davant la mar, quatre cases i poca cosa més. Només una platja i barques de pesca a la sorra. Aquella gent es dedicava a la pesca de la tonyina. Sembla ser que allò reportava més diners que treballar al bosc, com el feia el meu pare, o, com a mínim, sempre hi havia alguna cosa de menjar.
La família que em va "adoptar" era pobre, però menys que la meva família biològica. Hi havia menys fills -eren quatre nois- i sempre tenien un plat a taula. Eren gent de mar, ruda però amables a l'hora i, per sobre de tot, nobles, molt nobles. Per a una nena de sis anys allò no era important, el més important era passar de la nit al dia a tenir una família de desconeguts...