RETORN A CASA

Ja està, aquesta feina ja s'ha acabat. Demà tornaré a Barcelona i aprofitaré dos dies que tinc de descans per gaudir de la ciutat. Aniré a la platja i desprès a dinar a la Barceloneta. Aquest barri sempre ha sigut el meu preferit. L'ambient que s'hi respira, de poble, de societat familiar sempre m'ha recordat els meus anys de nena a la costa de Cadis. No us faré propaganda d'aquest lloc, tothom ja coneix la Barceloneta. Hi he passat molt bones estones de relax i és un dels llocs on em trobo més a gust.
La propera setmana tinc aquest dos dies lliures -dilluns i dimarts- però dimecres marxo a la Bretanya francesa. Una feina ràpida però m'hi quedaré un parell de dies més per gaudir del paisatge. Aniré a Brest, un lloc excepcional. Espero que aquest dos dies em pugui veure amb el meu amic l'Exorcista i puguem gaudir de la nostra mútua companyia, ho necessito... Potser també quedi amb Marfil. Miraré de posar-m'hi en contacte. Si no puc, espero que Marfil es posi en contacte amb mi.

*******************************************

Desprès de conduir durant una bona estona -ben bé durant un parell d'hores- vàrem arribar a la nostra destinació. Ell em va treure la caputxa i va deixar que aixequés el cap. Vaig mirar a través del parabrises del cotxe i vaig veure el no res. Tot fosc, només els estels, res més. Quan la meva vista es va acostumar a aquella foscor, vaig veure una casa al mig del que semblava ser un bosc.
La casa estava situada en mig d'una massa arbrada. Era com un cercle d'aproximadament 500 metres sense arbres i la casa la mig. Era una masia, de parets velles però reformades. Em va fer baixar del cotxe i vàrem anar cap a la porta. Va treure una clau i va obrir. No hi havia ningú però s'endevinava que aquell mateix dia algú hi havia estat. Encara es sentia l'olor de tabac, malgrat el cendrer era net. En aquell moment em va dir el següent: "estàs aquí per aprendre. Seran dies durs, molt durs, però aquí et prepararàs per a la teva nova vida. Ara la teva vida està limitada a aquests metres abans d'arribar al bosc. No vagis sola al bosc, si ho fas et perdràs i jo no et buscaré. Per a la resta, ets lliure de anar per tota la casa i per la zona que la rodeja. No tens cap limitació".
Dit això, em va ensenyar la casa i on hi havia la meva habitació, la seva habitació, la cuina, el lavabo i tot allò que em podia ser d'utilitat. Vaig fixar-me en que a la cuina, la nevera era plena de menjar. També hi havia un congelador molt gran -tota una habitació- a la zona que anys abans devia ser el rebost de la casa. Aquella casa estava aïllada i oculta però preparada per viure una temporada molt llarga sense haver d'anar enlloc.
Havíem arribat tard, a les dotze de la nit més o menys, i quan havíem acabat de menjar alguna cosa eren les dues de la matinada. En aquell moment, ell va treure una botella de bourbon d'una habitació annexa a la que feia de congelador i on guardava moltes caixes de beguda, oli, arròs, cigrons, patates, paquets de pasta, etc. etc.
Va seure a la taula de la cuina, on havíem sopat, i va portar dos gots.
-En vols? -va dir-me amb una certa recança- T'anirà bé. Penso que és hora que parlem.
-Una mica -li vaig respondre amb por a la seva reacció per la meva resposta.
-D'acord. Mira, demà i els propers dies et putejaré fins a límits insospitats. Algun dia m'ho agrairàs, no espero que ho facis ara. Només una cosa... si tens una mala reacció, et mataré. Jo no dono segones oportunitats.
Vaig mirar-lo amb por, amb molta por. D'altra banda, tampoc tenia res a perdre. Ja feia temps que, si no hagués estat per l'Àngel i per ell -de qui encara no en coneixia el nom- ja fora morta per una sobredosi, ja fos d'aquella maleïda substància o del sentiment de culpa que tenia per la mort prenatal del meu fill.
- Entesos -li vaig dir.
- Llavors queda tot clar. No vull saber com et deies, no m'importa. A partir d'avui et diràs Nikita. Vols saber-ne el motiu? Doncs molt fàcil. Em va agradar molt una pel·licula que vaig veure que es deia així. Símple i fàcil, com tot a la vida.
- D'acord, però i els meus papers? I la meva documentació?
- No et preocupis. Fa més de tres mesos que et van trobar morta a la costa de Cadis. El teu cos era irreconeixible i van identificar-te per la documentació que portaves a sobre. Et vas suicidar tirant-te d'un penyasegat. Les drogues i el sentiment de culpa t'hi van impusar. Tu no existeixes.
Un esglai em va recòrrer el cos. Ara ell em podia matar quan i com volgués i ningú preguntaria per mi. Jo ja no existia, ja era morta.
- I a tu, com t'he de dir? -vaig preguntar-li amb certa por.
- Com vulguis, fins que no acabis la teva preparació no et diré el meu nom d'una forma definitiva.
- L'Àngel vindrà? Es diu realment Àngel? -vaig preguntar-li.
- L'Àngel és un ex-company i amic meu que et va veure possibilitats i, per aquest motiu, et va recomanar. No es diu Àngel, com jo tampoc em dic el nom que et donaré i com tu tampoc et dius Nikita. És una mesura de seguretat. Si alguna vegada algú et preguntés per nosaltres, tu mai ens podries trair. Si no saps la veritat, no la pots dir. També et diré que ni jo sé el nom autèntic de l'Àngel, com ell tampoc sap el meu. D'altra banda, l'Àngel no vindrà. Ell ja està retirat i viu dels diners que ha acumulat fent feines per tot el món. No para massa temps en un mateix lloc i viu a cos de Rey. És el que té... te la jugues però si arribes a gran, pots gaudir de la vida sense limitacions i amb el recolzament dels ex-companys.
Dit això, vaig decidir que li diria Àlex i a ell li va semblar bé. Em va fer un senyal i vàrem anar a dormir. Aquell dia ja havia estat prou llarg i intens.