CONTINUAR ENDAVANT

Avui -a primera hora del matí- he fet la feina i demà deixo Palerm. He aprofitat la resta del matí i part de la tarda per anar a Corleone, un poble prop de Palerm. El meu amfitrió m'ha volgut presentar un familiar seu i hem dinat a casa seva. També, una vegada ha començat a córrer el vi m'ha confessat quin va ser l'inici de la seva relació amb l'Exor. Potser us ho explico en un pròxim post. Primer li he de demanar autorització -penso que és el correcte- a l'Exor.
Una vegada més, el sentiment de no ser ningú per a ningú m'ha tornat a embargar. Moltes vegades penso que no importo a ningú, que no tinc família i que a ningú li preocupa la meva sort. No us preocupeu, aquest és un sentiment que em ve i em retorna cada dos per tres. Ja hi estic acostumada i no en faig cabal. Quan veig gent, com el meu amfitrió, gaudint de la seva família, em ve aquest sentiment. Digueu-ne enveja, enveja sana.
Com us deia, demà retorno i vull anar a la platja. Si bé estic força morena, encara puc fer que aquest color torrat de la pell es fixi més. Decidit: el dissabte a la platja! Hi penso anar sola, vull pensar i escriure una mica, i al vespre ja quedaré amb algun amic. Em sembla que necessito que m'estimin una mica i d'això només conec a una persona que sap fer-ho. El trucaré i, sabent com és ell, sabrà què és el que necessito. Ell té aquesta habilitat: sap què em passa pel cap en cada moment i sap com treure'm les cabòries del cap en un moment. Em penso que em coneix millor que jo mateixa. A vegades hi penso i em molesta que sigui així però, d'altra banda, sempre és una avantatja tenir un mirall que et parla, una persona que no et menteix per pietat, que aboca les seves opinions de forma clara i descarnada, sense miraments, fen-te reaccionar i fen-te veure allò que tu et negues a veure. Amics així n'hi ha pocs, molt pocs.

************************************************

Aquella nit van passar moltes coses. No podia dormir. Aquell silenci al porxo, només trencat per la frase lapidària i condescendent d'en Sandro, m'havia fet reflexionar però també m'havia fet por. Quina nova tortura em preparava? Per quin motiu s'havia mostrat tant condescendent?
Vaig pensar en jugar-m'ho tot a una carta i vaig fer el que no havia de fer. Em vaig posar només una samarreta i vaig sortir de la meva habitació. Al final del passadís hi havia l'habitació d'en Sandro i vaig pensar en anar a parlar amb ell. No, no volia parlar amb ell, volia tenir sexe amb ell. Havia arribat un moment que aquell home despertava els meus instints més primitius. La seva seguretat, la relativitat amb la que afrontava els problemes, la seva impertorbabilitat, em feien posar a cent.
Vaig caminar vacil·lant pel passadís, mig nua i descalça. La fusta del passadís cruixia sota els meus peus. En arribar a la porta, vaig esperar-me un moment. Sabia el que estava fent? Vaig pensar que ho podia perdre tot, que allà es podia acabar tot. No obstant, ho havia de saber. Tenia la necessitat de saber si ell sentia alguna cosa per mi, si li despertava algun tipus de sentiment, encara que fos un sentiment purament físic i sexual.
Vaig obrir la porta intentant no fer soroll i vaig veure el seu llit -de llençols blancs- tot a fosques, amb l'única claror de la lluna que entrava per la finestra. Em vaig ficar al llit i em vaig abraçar a ell. Sorpresa! Ell no hi era. Havia ficat el coixí al llit per tal d'enganyar-me i estava assegut en una cadira, a tocar de la porta. Va començar a riure, com mai més l'he vist a riure. Quina humiliació!
De sobte, va parar de riure i va començar a parlar:
-Ho sento, t'he sentit com caminaves pel passadís i no he pogut resistir-me a jugar-te-la.
Em vaig fixar en ell i vaig veure una cosa que em va corprendre: tenia una pistola a la mà i m'apuntava. Estava completament nu. Vaig poder veure, entre les ombres, un cos fort i proporcionat. Us mentiria si us digués que no em vaig fixar en el seu sexe. En aquells moments, jo tenia un ull posat en la pistola amb la que m'apuntava i l'altre ull en el seu membre, que es feia notar.
Es va aixecar i em continuava apuntant amb la pistola. Llavors va encendre el llum i vaig poder veure el seu cos en tota la seva esplendor. No era espectacular però m'encantava. En aquell moment va tenir una reacció increïble: va tirar la pistola sobre el llit, en el que jo jeia, i va tornar a parlar:
-Agafa-la!
-No

-T'he dit que l'agafis!
Vaig agafar la pistola.
-Ara, apunta'm! Fes-ho!
Amb mans tremoloses vaig apuntar cap a ell.
-Dispara! Prem el gallet!.
-No puc! -vaig dir, mentre començava a plorar.
-Fes-ho! O seré jo qui et dispari...
-No puc!
Va avançar i es va acostar a mi. Es va posar de genolls mentre agafava la pistola pel canó i el recolzava al seu pit.
-Dispara, t'he dit!
-No puc, no puc fer-ho...
Llavors, ell va agafar-me la mà i va obligar-me a disparar. Res, ni un tret. La pistola no estava carregada.
-No confiïs mai en el que et sembla veure! No confiïs mai en el que et diuen! No demostris mai sentiments quan tens una arma a la mà!
Dit això, mentre jo estava cargolada sobre el llit plorant desconsoladament, ell va agafar l'arma i la va carregar. Em va apuntar al cap.
-Ara si, ara està carregada. Ara et podria matar! Marxa, no et vull veure. Canviaries la teva vida per un polvo, per un miserable polvo?
En aquell moment em vaig abalançar sobre d'ell i el vaig abraçar amb la pistola apuntant-me a l'estómac.
-Tu decideixes: o em mates, o follem ara mateix! -li vaig dir mentre me'l menjava a petons.
D'un cop de mà em va apartar. Va guardar la pistola al calaix de la tauleta de nit i em va mirar, assegut al llit.
-Ja t'he dit, fa unes hores, que no. No barrejo mai feina i plaer.
-Llavors, no treballis aquesta nit! -vaig dir-li amb veu desesperada.
No va dir ni una paraula. Em va besar i, a partir d'aquell moment, va semblar que no havia fet altra cosa en la seva vida que fer l'amor. Ho feia com ho feia tot en la vida: a consciència, buscant la perfecció, sabent buscar el moment oportú per iniciar cada nova variant d'un mateix acte.
Us puc assegurar que aquella nit la recordaré cada dia de la meva vida. Mai no havia gaudit tant d'un home! Quin home! No es va limitar a fer-ho una vegada. En Sandro em va sorprendre. Mai en tenia prou. Feia l'amor de la mateixa manera que feia la feina: ho donava tot, sense reserves, deixant-hi la vida si era precís.
L'endemà al matí, en despertar-me, ell ja no era al llit. Vaig baixar a la cuina i ella estava allà assegut, fent un cafè. Vaig acostar-me i li faig intentar fer un petó. D'una revolada va agafar un ganivet de cuina i me'l va posar al coll.
-Ara ja torno a estar treballant, recorda-ho i no tindrem problemes!
Va seure i continuà prenent-se el cafè. Havia deixat les coses clares. Jo no vaig obrir la boca. Només pensava -i admirava- la seva capacitat de separar les coses, els sentiments, els diversos aspectes de la vida... Una vida que seria molt dura de dia... i molt plaent de nit!