Demà torno a marxar. Repeteixo Palerm. Aquesta ciutat i, en general tota l'illa de Sicília, em dóna molta feina i molt ben pagada. En Luca, el meu contacte, ja em té preparat l'allotjament. Aquesta vegada he estat convidada a una casa particular. En realitat, és un palauet a les afores de Palerm. La persona que em contracta ha tingut la gentilesa d'allotjar-me a casa seva.A mi no m'agrada massa això d'allotjar-me a casa del client. Prefereixo que em facin l'encàrrec i anar per les meves. En aquesta ocasió no he pogut negar-m'hi. L'oferiment me l'ha fet una persona que és de la confiança de l'Exorcista i això ja és una gran garantia. Va ser ell qui, quan es va retirar d'aquesta feina, me'l va presentar i em va recomanar.
La feina, aquesta vegada, és complicada i requerirà una estança prèvia de diversos dies. Fent servir una frase del meu mestre "les coses que es planifiquen bé, normalment, surten bé".Té raó, molta raó i l'experiència em demostra que això és una gran veritat. En la meva feina -i abans la de l'Exor- només tens una oportunitat i l'has d'aprofitar. No hi ha segones oportunitats. L'èxit o el fracàs depèn de tenir prevists tots els imprevistos i totes les dificultats que es poden presentar, en no deixar res a la improvisació. Ja us faré cinc cèntims de la visita turística que em permetré fer durant aquests dies de preparació de la feina.******************************************************
Una vegada sola al bosc, amb els ulls embenats, vaig comptar fins a 500 com m'havia dit en Sandro -vaig fer una mica de trampa i no vaig tenir paciència d'arribar-hi-, i em vaig treure la bena dels ulls. Vaig mirar al meu voltant i no hi havia ningú. Un gran silenci em rodejava. El bosc té els seus propis sorolls però, quan hi ha un intrús, pot ser molt silenciós.
Durant el camí fins el punt on m'havia de deixar sola, en Sandro, m'havia donat unes quantes instruccions i unes nocions bàsiques d'orientació. Ell m'havia dit que la casa estava en direcció nord respecte a aquell punt. Vaig mirar l'escorça dels arbres, com m'havia indicat ell i vaig determinar el punt nord per la molsa que hi creixia. El nord és l'únic lloc on no hi toca mai el sol i, per tant hi ha més humitat. Vaig pensar que era fàcil, només es tractava de seguir les marques de l'escorça dels arbres i intentar calcular el temps que havíem tardat en arribar a aquell punt.
Gran error el meu. Quan portava caminant molta més estona de la que seria normal, vaig recordar una frase que en Sandro repetia moltes vegades: "No confiïs mai en ningú, dubta inclús de tu mateixa". M'havia enganyat. La casa no estava en direcció nord. Vaig desfer el camí i vaig tornar al punt de partida. Em va costar molt trobar-lo i em començava a neguitejar. Estava sola, desorientada i sense cap dada de confiança que m'indiqués el camí de la casa. Començava a tenir una sed brutal i estava sense aigua i sense menjar. Havien passat moltes hores des de que en Sandro m'havia deixat al bosc i no havia avançat gens.
Em vaig posar a plorar. Vaig plorar molt, com si fos la darrera oportunitat que tingués per plorar i hagués d'esgotar totes les meves llàgrimes. Al cap d'una estona em vaig asserenar i vaig decidir jugar-me la vida a una carta. Vaig pensar molt. Intentava recordar mentalment quines sensacions havia tingut en el recorregut des de la casa fins on m'havia deixat en Sandro. Recordava que havíem donat la volta pel darrera de la casa i això suposava que havia d'anar en direcció sud. Vaig començar a caminar en direcció sud, però en encara quedava una cosa molt important: havia d'estar pendent de les trampes que deia en Sandro que m'havia parat al bosc.
Vaig caminar amb molta cura i res, no notava res. No trobava cap de les trampes que ell em deia que havia parat. Quan ja era fosc, vaig veure les llums de la casa. En Sandro m'havia deixat a menys d'un quilòmetre de la casa. Havíem estat caminant donant voltes i m'havia deixat molt a prop. Estava molt empipada, s'havia burlat de mi.
Quan vaig arribar a la casa, el vaig trobar fumant al porxo i prenent-se un whisky. Ell va dir la primera frase:
-Ja em pensava que havies intentat travessat el bosc i que eres morta -va dir rient.
-Ets un fill de puta! -li vaig dir molt empipada, mentre intentava etzibar-li un cop de puny.
Ell va esquivar el cop sense deixar anar el got de whisky i, rient, em va dir:
-No t'emprenyis amb mi, emprenyat amb tu mateixa. La vida que estava en joc era la teva i tu ets la primera que havies de posar tot de la teva part per a conservar-la.
Vaig tornar a plorar i ell, impertèrrit només em mirava mentre continuava apurant el seu got i la seva cigarreta.
-M'haguessis deixat morir? -li vaig preguntar.
-No ho dubtis ni per un moment. Jo no estic aquí per a salvar-te la vida. La meva feina és entrenar-te per tal que no necessitis que ningú te la salvi. Ja t'ho vaig dir el primer dia o aguantes o et mores, així de fàcil. Si necessites que algú estigui pendent de tu, faràs que aquesta persona també mori.
-Però...
-Però, què? Jo he sigut molt clar des del principi. Encara et queda el més dur, l'entrenament psicològic. T'avançaré una cosa: series capaç de ficar-te al llit amb una persona que et repugnés per tal de fer una feina? Pensa-t'ho, mai t'he dit que això fos fàcil. Mira també t'avançaré una cosa: si sobrevius al meu entrenament, podràs fer una vida magnífica amb despeses pagades i amb un bon sou. Tindràs tots els luxes al teu abast i coneixeràs molta gent interessant. D'altra banda, si ets intel·ligent, podràs estalviar per quan siguis gran.
En aquell moment vaig pensar en el que m'estava dient i em semblava raonable. Per un moment vaig voler saber una mica més d'ell i vaig pensar que, ara que havíem de sopar, era bona hora per tal d'intentar saber alguna cosa més d'ell. Si bé, físicament, no era cap cosa de l'altre món, aquella fredor, la seva impertorbabilitat i la seva duresa em resultaven molt atractives i excitants. D'altra banda, ja feia prop d'un mes i mig que estàvem junts i jo no tenia relacions sexuals des de feia més temps. M'envaïa una gran curiositat de saber com havia de ser en Sandro al llit. La cosa prometia i més desprès del comentari que m'havia fet abans sobre mantenir relacions amb una persona qualsevol.....
Durant el camí fins el punt on m'havia de deixar sola, en Sandro, m'havia donat unes quantes instruccions i unes nocions bàsiques d'orientació. Ell m'havia dit que la casa estava en direcció nord respecte a aquell punt. Vaig mirar l'escorça dels arbres, com m'havia indicat ell i vaig determinar el punt nord per la molsa que hi creixia. El nord és l'únic lloc on no hi toca mai el sol i, per tant hi ha més humitat. Vaig pensar que era fàcil, només es tractava de seguir les marques de l'escorça dels arbres i intentar calcular el temps que havíem tardat en arribar a aquell punt.
Gran error el meu. Quan portava caminant molta més estona de la que seria normal, vaig recordar una frase que en Sandro repetia moltes vegades: "No confiïs mai en ningú, dubta inclús de tu mateixa". M'havia enganyat. La casa no estava en direcció nord. Vaig desfer el camí i vaig tornar al punt de partida. Em va costar molt trobar-lo i em començava a neguitejar. Estava sola, desorientada i sense cap dada de confiança que m'indiqués el camí de la casa. Començava a tenir una sed brutal i estava sense aigua i sense menjar. Havien passat moltes hores des de que en Sandro m'havia deixat al bosc i no havia avançat gens.
Em vaig posar a plorar. Vaig plorar molt, com si fos la darrera oportunitat que tingués per plorar i hagués d'esgotar totes les meves llàgrimes. Al cap d'una estona em vaig asserenar i vaig decidir jugar-me la vida a una carta. Vaig pensar molt. Intentava recordar mentalment quines sensacions havia tingut en el recorregut des de la casa fins on m'havia deixat en Sandro. Recordava que havíem donat la volta pel darrera de la casa i això suposava que havia d'anar en direcció sud. Vaig començar a caminar en direcció sud, però en encara quedava una cosa molt important: havia d'estar pendent de les trampes que deia en Sandro que m'havia parat al bosc.
Vaig caminar amb molta cura i res, no notava res. No trobava cap de les trampes que ell em deia que havia parat. Quan ja era fosc, vaig veure les llums de la casa. En Sandro m'havia deixat a menys d'un quilòmetre de la casa. Havíem estat caminant donant voltes i m'havia deixat molt a prop. Estava molt empipada, s'havia burlat de mi.
Quan vaig arribar a la casa, el vaig trobar fumant al porxo i prenent-se un whisky. Ell va dir la primera frase:
-Ja em pensava que havies intentat travessat el bosc i que eres morta -va dir rient.
-Ets un fill de puta! -li vaig dir molt empipada, mentre intentava etzibar-li un cop de puny.
Ell va esquivar el cop sense deixar anar el got de whisky i, rient, em va dir:
-No t'emprenyis amb mi, emprenyat amb tu mateixa. La vida que estava en joc era la teva i tu ets la primera que havies de posar tot de la teva part per a conservar-la.
Vaig tornar a plorar i ell, impertèrrit només em mirava mentre continuava apurant el seu got i la seva cigarreta.
-M'haguessis deixat morir? -li vaig preguntar.
-No ho dubtis ni per un moment. Jo no estic aquí per a salvar-te la vida. La meva feina és entrenar-te per tal que no necessitis que ningú te la salvi. Ja t'ho vaig dir el primer dia o aguantes o et mores, així de fàcil. Si necessites que algú estigui pendent de tu, faràs que aquesta persona també mori.
-Però...
-Però, què? Jo he sigut molt clar des del principi. Encara et queda el més dur, l'entrenament psicològic. T'avançaré una cosa: series capaç de ficar-te al llit amb una persona que et repugnés per tal de fer una feina? Pensa-t'ho, mai t'he dit que això fos fàcil. Mira també t'avançaré una cosa: si sobrevius al meu entrenament, podràs fer una vida magnífica amb despeses pagades i amb un bon sou. Tindràs tots els luxes al teu abast i coneixeràs molta gent interessant. D'altra banda, si ets intel·ligent, podràs estalviar per quan siguis gran.
En aquell moment vaig pensar en el que m'estava dient i em semblava raonable. Per un moment vaig voler saber una mica més d'ell i vaig pensar que, ara que havíem de sopar, era bona hora per tal d'intentar saber alguna cosa més d'ell. Si bé, físicament, no era cap cosa de l'altre món, aquella fredor, la seva impertorbabilitat i la seva duresa em resultaven molt atractives i excitants. D'altra banda, ja feia prop d'un mes i mig que estàvem junts i jo no tenia relacions sexuals des de feia més temps. M'envaïa una gran curiositat de saber com havia de ser en Sandro al llit. La cosa prometia i més desprès del comentari que m'havia fet abans sobre mantenir relacions amb una persona qualsevol.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada