S'ACABA EL DESCANSAR

Dos dies, porto dos dies així. Necessitava descansar. L'estrès és molt dolent i ens fa posar massa nerviosos. Dos dies de platja-llit /llit-platja. Demà marxo una altra vegada, a la Bretanya francesa -un lloc preciós-, i he d'estar molt centrada en la feina.

Vull fer esment d'un gran amic que aquesta tarda no es trobava massa bé, l'Exorcista. Dolcet, cuida't, fes-me cas. Ja tens una edat... i no et vull perdre. Hem passat moltes estones junts, durant molts anys, i em preocupo quan veig que no ets el de sempre. Encara ens queden moltes vetllades per passar junts i moltes estones per gaudir de la mútua companyia. Avui t'he vist apurat però sé que ets de pedra picada, com les pedres del riu, com la més dura de les roques. Per cert, estic escoltant aquella cançó que tant t'agrada a tu: Labios compartidos, de Manà.
També vull fer esment als amics del Facebook que em fan comentaris, la majoria agradables, sobre aquest bloc. Moltes gràcies a tots. Si voleu que us digui la veritat, escric per un tema d'autosatisfacció i autocrítica, però malgrat sigui un bloc d'autoconsum, valoro molt els vostres comentaris. Una abraçada a tots.
Com us deia, demà al matí marxo una vegada més. Tornaré el divendres i el cap de setmana el podré passar a Barcelona. Sembla que cada vegada m'agrada menys ser una nòmada i començo a agafar-li el gust a això de tenir un lloc fix en el que dormir. D'aquí a tenir parella és un plís plàs.... és broma, encara em queda molt per tenir voluntat de lligar-me a una persona. De moment em conformo amb tenir molt bons "follamics", com diria la Lucrècia de Borja.
Demà, si puc, ja us explicaré com ha anat l'arribada a la Bretanya i tota la resta.

***************************************************

Al dia següent ens vàrem llevar tard -bé, jo em vaig llevar tard- i ell va preparar l'esmorzar. Un esmorzar copiós, fort, com si fos el primer i darrer àpat del dia. Jo feia dies que no dormia amb la sensació de llibertat que havia tingut aquella nit. Era una sensació enganyosa però que jo volia sentir, necessitava sentir...
- Bon dia Nikita, com has dormit? -va dir-me amb aquella veu que ja em començava a ser familiar.
- Bon dia...Perdona, com t'he de dir? -vaig preguntar conscient que ell no em diria mai el seu nom autèntic.
- De moment em pots dir Sandro. Només és un nom provisional, però ja farà el fet. Per cert, a partir d'ara em dirigiré a tu amb diferents idiomes. Has d'acabar dominant l'anglès, el francès, l'alemany i, sobretot, el català. Si has de viure i passar desapercebuda a Catalunya, has d'aprendre el català.
- Uff. Em penso que tens massa expectatives envers meu. Jo he nascut a Cadis,i ja veus l'accent que tinc -li vaig dir amb l'esperança que fer-lo desistir de la seva pretensió.
- No hi ha opció. No t'ho estic proposant, de fet, jo no proposo mai. Jo sóc dels que disposen. No et demano que aprenguis idiomes. T'estic dient que per aquesta nova vida necessites saber aquests idiomes. Si no saps idiomes, no em serveixes. Saps el que et vull dir? M'entens? -va dir amb la fredor que el caracteritzava.
- Crec que si que ho he entès. Vols dir que o faig tot el que em dius o em mataràs. És això, no?
- Prefereixo veure-ho des d'un altre angle. Pren-t'ho com si aquest esforç fos un acte de gratitud envers l'Àngel, com si li tornessis el favor de canviar-te la vida...
- D'acord, Sandro, ho faré així -vaig contestar amb convicció.
- Anem a fora, desprès ja rentarem els plats.
Vàrem seure a la porxada de la casa, en un banc. Ell va encendre una cigarreta i me'n va oferir una. Tots dos estàvem fumant, en silenci, i miràvem aquell bosc atapeït i sense fi.
- Què veus? -em va preguntar.
- Un bosc...
- I què més? Fixa-t'hi bé! -s'havia indignat i jo no sabia per quin motiu.
Jo mirava, intentant veure una cosa que per a mi era invisible, que no percebia...
- Jo t'ho diré: arbres, són arbres... i branques, i fulles, i ombres, i clarors, i animals que hi viuen, i tots i cadascun dels detalls que conforme el bosc, fins i tot el vent que fa moure els arbres. No miris la multitud, mira cada persona, la seva cara, la seva roba, la forma de parlar, la forma de moure's, quines són les seves obsessions, quines són les seves rutines, quins punts forts i quins de febles té, què el fa patir i què li dóna plaer, quines són les seves reaccions i com pots fer que tu sàpigues més d'aquella persona que ella mateixa...
- Però això és impossible -vaig respondre estorada per l'allau de coses que m'exigia.
- És possible!! Jo ho faig i, si jo ho faig, tu també ho pots fer. Només és qüestió de voluntat i entrenament.
Es va fer el silenci i vàrem estar una estona més mirant-nos el bosc. Ara ja el veia d'una altra manera. Les seves paraules havien estat una primera lliçó. A partir d'aquí en vindrien moltes més i molt més dures....