LA VIDA CONTINUA

Berlín, magnífica ciutat!. Des de fa anys, des de les primeres vegades que la vaig visitar, acompanyada d'en Sandro, sempre m'ha encantat. El seu ambient, tant diürn com nocturn, és inigualable. Jo no l'he conegut en els temps en els que era un eix fonamental del gran joc d'escacs que era l'espionatge mundial.
En Sandro em va explicar, la primera vegada que m'hi va portar, totes les històries que ell havia viscut en aquesta ciutat. Les intrigues, les persecucions, els intercanvis i, fins i tot, les morts que s'hi havien produït. D'aquella època conservava molts amics. Els amics de Berlín d'en Sandro eren d'aquells que prenien copes amb tu i el dia següent et mataven en una cantonada. D'això ja us en parlaré en la segona part que afegeixo als meus posts.
El motiu de la meva visita a Berlín és laboral. Hi vaig arribar ahir al vespre amb el temps just per allotjar-me a l'hotel, una dutxa ràpida i sortida a sopar amb aquells amics que abans us esmentava. Tots ells em comentaven que aquesta ciutat ja no és el que era des de la caiguda del mur i la re-unificació d'Alemanya. Ara hi ha molta gent d'aquest gremi a l'atur -sobretot els que procedeixen de l'Alemanya Oriental (RDA)- i que es malvenen al millor postor. Mala cosa anar a buscar feina a Berlín. Quan vas a Berlín ha de ser amb un contracte previ, amb una feina contractada amb antelació.
Ahir a la nit, vàrem anar amb en Helmut a veure l'escenari on he de fer la meva feina. Serà aquesta nit, una vegada acabi aquest post, em dutxi i sopi. Demà al matí, si avui tot va bé, podré tornar cap a casa. No us penseu que no m'agradaria quedar-me uns dies a Berlín -la temperatura és ideal- però he quedat amb un amic que ens veuríem demà al vespre i he de tornar. Bé, de moment me'n surto -espero que avui també- i ja estic pròxima a la xifra en la que vaig dir que em plantaria i canviaria de vida Espero que m'ho permetin i que jo sigui capaç de canviar de costums.

PS: Exor, he vist el teu darrer post. Mai canviaràs amic meu. A més, per aquest projecte veig que comptes amb l'ajuda de tota la teva colla, fins i tot en Lupus... Quan els homes us ajunteu sou molt perillosos. Ja m'explicaràs per quin motiu no m'has convidat a aquesta festa.

**************************************************

Desprès d'allò, vàrem anar a dormir. El dia havia estat esgotador però molt instructiu. El que jo no sabia era que l'endemà encara seria més interessant.
La sortida del sol em va despertar. Vaig baixar a la cuina per veure si en Sandro ja s'havia llevat, però no hi era. Durant una bona estona -mentre preparava l'esmorzar- vaig esperar que ell baixés. No ho va fer i allò em va fer sospitar. Alguna en portava de cap. Passada una bona estona va entrar a la cuina.
-Bon dia Sandro, on eres? -vaig preguntar
-Preparant un regal per a tu -va respondre, bromejant.
-Un regal?
-Si, ja ho veuràs. Ara esmorzem -va dir amb parsimònia i misteri.
Vàrem seure tots dos a la taula. Mentre esmorzàvem, en silenci, va aixecar la mirada i, de sobte em va dir:
-Comencem. D'on penses que vinc?
-Del fora de la casa, això és evident -li vaig respondre mentre intentava que el meu cervell pogués trobar algun indici del que ell havia estat fent i en quin lloc.
-Si això és tot el que em pots dir, vol dir que ahir vaig estar perdent el temps. Mira'm, fixa't en els detalls, observa cadascuna de les meves cel·lules, cadascun dels meus cabells, tot.
Vaig tornar a mirar-me'l i era incapaç de notar cap canvi en relació al dia anterior.
-No ho sé. Ho sento, sóc així d'estúpida -vaig dir com implorant la seva misericòrdia.
-No en faré res de tu -va dir-me mig enfadat i mig condescendent. Veus? Porto les botes brutes però no de terra. És terra negra. El meu cabell, t'hi has fixat? Hi porto trossos de pinassa. D'on creus que puc venir?
-Del bosc? -vaig contestar mig espantada i mig encuriosida.
-Sí, del bosc. Hi he estat treballant, preparant el teu regal.
Havíem acabat d'esmorzar i encara no m'havia donat cap informació que pogués ser valuosa. Ell mai dóna cap informació valuosa. Només dóna informació si sap que té una rèplica preparada. Només si sap que no se li pot girar en contra.També és molt juganer. Li encanta jugar. Et fa creure que el tens atrapat i, de sobte, treu un as de la màniga i ja està, ja t'ha deixat sense res.
M'explicaràs quin és el meu regal? -vaig dir-li amb una mica de conyeta.
-Sí, el teu regal és la teva vida. Si superes la prova d'avui, hauràs avançat molt. He estat preparant unes trampes al bosc. Ara, tu faràs un recorregut i hauràs de tornar a la casa. Jo esperaré aquí i, si no tornes, pensaré que has mort. Ningú et trobarà al bosc. És espès i lluny de qualsevol lloc. Mai no hi passa ningú. I, recorda, tu no tens qui pugui trobar-te a faltar.
Em va fer por. Ho deia molt seriosament, sense cap sentiment. Amb una fredor inhumana. Mai havia vist a una persona parlar de la vida i de la mort amb tanta indiferència, amb tanta poca preocupació per les conseqüències del que podia passar.
Ens vàrem aixecar de la taula i ell em va dir:
-Posa't aquesta caputxa. Anirem fins un punt del centre del bosc. Allà, passats uns minuts, et podràs treure la caputxa i hauràs de buscar la casa. La casa està en direcció nord des d'on jo et deixi. Vigila, el bosc està ple de perills. D'una banda hi ha les trampes que jo hi he parat, però pensa que el bosc ja té les seves pròpies trampes.
Dit això, vàrem començar a caminar en direcció al bosc. Quan vàrem arribar on començaven els arbres em va posar una caputxa i vàrem caminar durant una bona estona -desprès vaig saber que va ser durant prop de dues hores- en un recorregut sense sentit, durant el qual vaig caure moltes vegades. Finalment, vàrem parar i em va dir: compta fins a 500 i et podràs treure la caputxa. Així ho vaig fer...